En realitat, els funcionaris (llevat de certes castes: inspectors d’Hisenda, diplomàtics, jutges, registradors) eren mirats amb condescendència en èpoques de bonança econòmica, quan es guanyaven fortunes en sectors com la construcció. Per a molts, els servidors públics eren beneits que mai no s’anaven a fer d’or; només podien aspirar a complir triennis i a gaudir, això sí, d’un lloc de treball segur —que no és poc—. Però ara, en època de crisi, se’ls atribueix la culpa de tots els mals. Així que el govern de torn ha decidit d’utilitzar-los com una mena de jòquer; sap que qualsevol mesura presa contra els funcionaris serà aplaudida per la majoria dels ciutadans (les enquestes publicades aquests dies ho corroboren).
Hi ha coses que no es poden amagar. Ja ho diu el refrany: quan el riu sona… Al sector públic, la productivitat és molt baixa, perquè els seus empleats no han de competir al mercat, no tenen controls externs i no veuen perillar llurs llocs de treball. Recorde haver vist, fa temps, com els membres d’una quadrilla municipal tardaven trenta dies a reblir un clot al carrer República Argentina. Observant-los amb atenció, es podia comprovar com s’aturaven cada mitja hora a esmorzar, fumar-se una cigarreta… Un d’ells, per torn, manejava el llegó i el cabàs; els altres miraven i xerraven. I així un dia, i altre… I clar, com estaven a la via pública, els vianants veien com s’eternitzava un pedaç que es podia haver cosit, a molt estirar, en quaranta-vuit hores.
«No córregues! Total, a final de mes vas a cobrar el mateix», posa la vox populi en boca dels funcionaris. (S’hauria de fer notar, en tot cas, que la falta d’incentius —sovint avalada pels sindicats— és altra causa de la baixa productivitat.) Al final, amb aquesta imatge tan negativa del treball públic, acaben pagant justos per pecadors; hom fica al mateix sac un professor del Simarro que brega amb grups d’adolescents, un metge del Lluís Alcanyís que atén urgències i un subaltern que mira, assegut en una cadira, qui entra al negociat. I en arribar les vaques magres, es tira mà del tapaforats de sempre: la funció pública. Ara mateix, el govern socialista hi ha clavat una tisorada del 5%, davant la probable indiferència general.
Però arribats ací, convindria fer-se unes preguntes: Es clavarà també la tisora en aqueix sector format per recomanats, càrrecs de confiança, funcionaris de lliure designació, directius d’ens autònoms i gent diversa que xucla la mamella pública sense haver guanyat unes oposicions? Què hi ha dels sous, dietes, gratificacions i cotxes oficials dels polítics? Es pensa demanar danys i perjudicis als autèntics culpables del col·lapse econòmic? Perquè la crisi —no ho oblidem— ha estat provocada per la cobdícia i la manca d’escrúpols d’un capitalisme que havíem perdut de vista durant els recents anys de pèrdua de valors i febre consumista. Ara que reïx el monstre, l’ha d’aquietar un exèrcit de funcionaris i pensionistes? S’ha parat a pensar ZP que una part important dels seus vots prové del funcionariat? I ja posats a fer preguntes, recuperarem els diners robats per la trama Gürtel? Lluitaran contra el dèficit públic les institucions locals i autonòmiques valencianes, campiones de la pompa i el balafiament?