Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

1 d'octubre de 2009
2 comentaris

De tot un poquet

En primer lloc, us deixe enllaços a textos d’interés: “Alumnos agresivos”, d’Ignacio Fontes, “Sobre indolentes, zánganos y vividores”, de Cruz Sierra, “Hemos destrozado el idioma”, de Rafeel Brines, Camps ante la justicia”, de Carmen Ninet,i “Espai públic, vilència i festa”, de Joan Olmos.

 

El passat 22 de setembre podíem llegir a Levante-EMV qui són els més ronsers a l’hora de l’inici de curs polític. Digueu un nom i ho encertareu. El País Valencià. Els nostres polítics comencaren el curs el dia 17 de setembre amb la primera comissió per tractar (SOLAMENT) la censura a Ma Teresa Fernández de la Vega, i una segona el mateix dia per a la incorporació dels nous diputats. I tingueren ple despús-ahir (20 de setembre). Quanta feina que fan! 
Els més “treballadors” són els del Parlament d’Andalusia que inicien curs el dia 1 de setembre amb 17 comissions fins al dia 22 i ple el dia 10. Galícia també és  treballadora. Comencen el dia 2 i han tingut 22 comissions fins el passat dia 29. I el primer ple tingué lloc el dia 8 i n’han tingut un altre el dia 22. La resta de parlaments autonòmics fins al 29 han celebrat plens de la manera següent:
Castella-Lleó: 10 i 11 de setembre
Cantàbria: 21 de setembre
Canàries: 23 de setembre
Castella-La Manxa: 8 de setembre
Nafarroa: 8 de setembre
Madrid: 15 de setembre
Catalunya: 29 de setembre
Extremadura: 10, 17 i 24
Euskadi: 23, 24 i 25
Aragó: Ple del 17 al 22
Astúries: 7 i 23
Balears: 22
La Rioja: 10 de setembre.

 

Cruz Sierra, a l’article “Las reformas de nunca jamás” (Levante-EMV, escriu: “Se trata de la Justicia, se expresa mediante leyes elaboradas por los parlamentos y los responsables de su ejecución son los jueces. Esa herramienta, aquí y ahora ebn la CV, está desacreditada porque ofrece la imagen de encontrarse al servicio de del conjunto de la sociedad, sinó de la clase dirigente, amparada por una mayoría parlamentaria que hace tiempo perdió su espíritu. Estamos viviendo sin garantías democráticas en un territorio sin garantías jurídicas. A eso se le llama vivir en estado de excepción y es lo que tienen quince años continuados de mayoría absoluta.” Ho pot dir més fort però no més clar. I afig jo: això s’està traslladant a altres àmbits de la realitat administrativa i no puc ser més clar de moment.  
 


En un altre diari podíem llegir que “El dedo dirige los hilos en Educación. La consejería otorga 4.000 comisiones de servicio, sin oir a equipos directivos”. D’aquestes 4.000 comissions, 1.621 foren per a funcionaris de Primària i 2.543 per als de Secundària. Tot un rècord, cosa que no ens ha d’estranyar perquè “som els millors en tot”. Però si no tens padrí (a la conselleria) no la demanes: ni et contestaran. 
 


I en una altra informació podíem llegir que, pel que fa al jutge que és “més que amic” de Camps, està cada vegada més sol. La seua imatge, segons el mateix diari, és erosionada per les contínues lloances al president Camps i les crítiques a l’Executiu socialista. Però cal saber que: 
 

De la Rúa vive en la sede del Tribunal Superior valenciano, un palacio neoclásico declarado Monumento Histórico Artístico Nacional en 1982. Su residencia ocupa, en la cuarta planta, 300 metros cuadrados. Los gastos que de ella se derivan los paga la Generalitat. No es la casa que usa de lunes a viernes para estar fácilmente disponible. No. Es la casa familiar. En ella han vivido sus cinco hijos, vinculados también a la carrera judicial. En ella juegan sus nietos. A esas dependencias acuden sus amigos. Una capilla en la vivienda ha sido testigo de privadas ceremonias. Las razones de seguridad no son suficientes para quienes desde dentro de la carrera judicial defienden el fin de privilegios que pueden contaminar la independencia. Esos mismos critican que la Administración haya buscado como coartada para no afrontar el asunto hacerle un hueco en el mismo edificio al fiscal del alto tribunal valenciano.


Poco antes de que De la Rúa accediera al cargo, el entonces director general de Justicia y hoy juez de la Audiencia Nacional, Eloy Velasco, quiso terminar con ese concepto de residencia en un edificio público. Advirtió al anterior presidente, Juan José Marí, poco antes de que falleciera de que debía desalojarlo. Pero la llegada de De la Rúa frustró tal intento y el PP en la Generalitat no fue capaz de decirle no.



 




Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.