El primer és de Teresa Muro Ayuso, Los niños perdidos, (EL PAÍS).
El segon és de Gonzalo García Yangüe, ¿Y los créditos a los partidos?, (EL PAÍS).
El tercer és de Elvira Vidal Navarro, Medidas educativas, (EL PAÍS).
El quart és d’Alejandro A. Prieto Orviz, Estigmas sociales, (EL PAÍS).
El cinqué és dJuan Carlos Rodríguez Ibarra, Reformas constitucionales, (EL PAÍS)
I a continuació teniu el d’Empar Moliner, Uf, 33 llengües…
Amb la mà al cor. Entenc que el president del
Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, hagi defensat que els
eurodiputats catalanoparlants no puguin expressar-se en la seva llengua
a les sessions plenàries. És el que ell diu. “Si acceptem totes les
llengües de totes les regions europees tindrem 33 llengües al
Parlament”. Doncs sí. És molt pesat, tenir 33 llengües al Parlament,
amb la despesa de traductors, de paper…
Si jo fos alemanya o si la meva llengua materna fos l’espanyol,
també vetaria el projecte de llei. Si a Catalunya hi hagués 33 llengües
minoritàries (a part de la llengua molonguis i oficial, que figura que
seria el català) també trobaria molt poc ecològic haver-les d’escoltar
“toootes” al Parlament.
Jo he nascut amb ànima de colonitzadora,
però al lloc equivocat. Jo no volia ser heroïna quotidiana, home, volia
passar-me la vida lingüística al sofà. Jo volia ser del bàndol dels
irònics, dels que somriuen quan ens veuen, no del bàndol dels
esforçats. Jo volia viure en un país com el d’ells, on els catedràtics
i els camells parlen el mateix idioma. Volia haver nascut en un lloc on
quan fas un llibre no has de pensar si serà versemblant que la
prostituta parli en català o si és millor que parli en espanyol o que
directament no parli. Jo volia ser dels que veten, no dels que pidolen.
Jo no volia fer festes per celebrar que tenim publicacions en català,
ni dur la samarreta del Correllengua. No volia haver-me de justificar
si he decidit escriure articles en català (perquè tothom em pregunta si
és que m’han fet fora del diari El País). No volia ser un problema, ni
una anomalia, no he nascut per ser un gra al cul. No volia ser una
balena en extinció, preferia ser del grup nombrós i prepotent de les
mosques. Volia ser tan injusta com ells i no adonar-me’n. Quina merda.
Jo ho volia tot.
I un més de Manuel S. Jardí, Destinació incerta, (EL TEMPS):
Si cap ciutadà al País Valencià té esperances sobre el bon ús del fons de diners que Rodríguez Zapatero ha promès destinar a les comunitats autònomes amb més d’un idioma, que s’ho traga del pensament. Tot i no haver-se concretat la xifra, la capacitat de regenerar la devastació és bastant limitada. I ací, primer de tot, hi ha un govern de la Generalitat amb una hostilitat declarada cap a qualsevol cosa que signifique viure en la llengua pròpia. Que no és incompatible amb els usos i costums del govern de Francisco Camps, disposat a apuntar-se a tot amb la corresponent sobredosi de propaganda i focs d’artifici, i a continuació fer el contrari d’allò que s’espera. D’exemples n’hi ha per a donar i vendre, però el balanç patètic dels 25 anys d’un text legislatiu tebi i fet a la mesura del compromís escàs –la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià– o la croada –en ple segle XXI– contra la recepció de les emissions televisives procedents de Catalunya són mostres simbòliques de les polítiques oficials que s’apliquen a tot allò que no és el castellà.
El paper exercit per l’oposició també ha estat conseqüent amb els marges que la dreta va dibuixar per als seus adversaris temps arrere. I el mercat del vot amb què es belluguen els partits i partidets que accepten de bon grat les regles marcades és particularment sensible als assumptes qualificats de conflictius: des del nom del català fins al bon ús de la llengua i a la normalització.
Quina serà, doncs, la destinació dels diners de Zapatero per a finançar la cooficialitat? Ja ho veurem, però en cap cas no faltarà gent –i gentola– que reclame la subvenció, atenent vocacions i activismes d’inqüestionable valenciania. I ací no han de faltar els insignes intel·lectuals i artistes instal·lats a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb tots els seus quefers: protocol, viatges, publicacions inútils, plagis de diccionaris i vocabularis degudament rebaixats i vulgaritzats… i tot allò que conforma la raó de la seua existència i l’eix de la seua dedicació: el secessionisme lingüístic al qual estan dedicats en cos i ànima.
Arribats ací, no s’entén per què l’Institut d’Estudis Catalans accepta la doble militància, a l’IEC i a l’AVL, de tots els qui són còmplices d’aquest joc letal per a la supervivència del català. Els qui passen per ser dels nostres i només són botxins. Això sí, esplèndidament remunerats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La Unió Europea és una prolongació dels actuals Estats més grans, com L’Estat espanyol i l’Estat francés i nosaltres a la Unió Europea som al lloc equivocat, en el moment equivocat.
Nosaltres som globals i estar amb els països no alieneats i no a cap Unió Europea, com els noruecs, suïssos -quatre llengües, quatre cantons i sense cap problema en tindre el cap tant quadrat- o els de Leincheistein.
Per què pel mateix podriem pensar si tenim un concejal de cultura i esports a Albaida, per què cal un a Benicolet?
Ara una qüestió està clara per què s’ha de traduïr al castellà al País Valencià, si a Madrid no cal traduïr al valencià.
I encara molt pitjor els que pensen que cal traduïr el valencià al català o l’inrevés quan es tracta de la mateixa llengua amb doble denominació.
És pel mateix que és pot agarrar i traduïr del l’espanyol a l’argentí, al cubà, al mexicà o del portugués al brasiler i no troben cap complicació alhora amb el portugués i el gallec.
Amb tot el respecte i carinyo envers el coordinador d’aquest blog, Àngel Canet (un blog que seguisc sovint per la quantitat i qualitat de la seua informació), dir-vos que Empar Moliner no és la més adequada per parlar d’aquestes coses, després del programa còmic amb gags contra l’honorabilitat i la dignitat de l’IEC que va conduir a TV3; m’agradaria preguntar-li a Manolo Jardí si ell ha fet eixe article invectiu en el Levante “debaes” o “esplèndidament remunerat”, si està disposat a tancar els ulls davant tota “la gentola” a qui beneficia el seu atac obtús contra la Generalitat Valenciana (perquè ara estiga governada pel PP) i el seu exaltament cec del tripartit de dalt (perquè hi governa el partit de Zapatero); si Manolo Jardí no té cap militància en cada frase que escriu, tots els que estem ací en Mesvilaweb som àngels menjant rollets en mel.