Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
De Caldes de Montbui a Caldes de Malavella
VALLGORGUINA: Fou el segon poble que vaig visitar. És un poble d’un 2.400 habitants. L’actual església és del segle XIX l’antiga passà a ser la capella del cementeri. Està dedicada a Sant Andreu. I des d’allí (del poble) podem accedir al Parc Natural Montnegre-Corredor. En aquest poble no vaig tenir la sort de trobar l’església oberta ni una exposició que també m’havia interessat.
SANT CELONI: Tercer poble que vaig visitar aquest dimecres. En aquest poble se’m va complicar un poquet la cosa perquè hi havia mercat i moltes obres pels carrers. Vaig haver d’aparcar a l’altra part de les vies del tren i una senyora gran em va indicar la manera més ràpida i curta d’apropar-me al centre. Allí, a part de veure i omplir-me de les olors d’un mercat setmanal dels nostres, vaig poder admirar L’Església de Sant Martí de Sant Celoni (no hem de confondre-la amb la de Sant Martí de Pertegàs), barroca, del segle XVII, la seua façana té els esgrafiats més grans de tota Europa (i no és a la manera del PP d’ací el que us dic), i Lluís Montané és l’autor de la imatge de Sant Martí que presideix la façana.
També vaig poder admirar l’Hotel Suís i la Plaça de la Vila. L’hotel Suís havia estat la casa pairal de la família Valls (d’Olzinelles), construïda en 1886.
Com que es feia hora de dinar i la pròxima destinació era BREDA, on es roden els exteriors de Ventdelplà (TV3), vaig decidir de dinar en la fonda del poble. Després de dinar i descansar una miqueta vaig continuar la visita. Ací vaig poder admirar el Monestir de Sant Salvador, Santa Maria, el Pati de l’Abadia i l’Ajuntament. Únicament no vaig poder visitar el Museu Aragay. No cal dir que vaig passejar ben a gust pels indrets on cada capítol s’han mogut els diversos personatges d’aquesta entranyable sèrie de TV3.
A continuació venia ARBÚCIES: haig de dir abans de seguir que aquests pobles tenen cura del turisme. Per què? Faciliten al màxim l’aparcament del teu vehicle. I des d’on aparques fins al centre del poble o ciutat pots caminar com a molt tres o quatre minuts. En aquest poble li vaig preguntar a un xaval de color (i no és cap tipus de prejudici), que se n’anava a treballar, per l’Església i la PLaça del poble, i quasi m’hi acompanya. Vaig veure l’església i l’arbre centenari (un plàtan de més de 100 anys), plantat amb motiu de la primera república. Vaig veure discórrer l’aigua per la riera d’Arbúcies, principal afluent del riu Tordera. Vaig desviar-me per tal d’arribar al Castell de Montsoriu, però, com que havia de caminar per un camí de terra i muntanya uns quants metres, no em vaig atrevir a arribar-hi. Des d’on el vaig veure (i és un indrets dels que em va recomar l’amable guia turística de Granollers) pagava la pena apropar-s’hi.
I ja finaloment, HOSTALRIC: Ha estat declarat Monument Històric Nacional (des del 1963). Com que el 36 fou cremada l’Església, allò que més destaca és el nucli antic de la ciutat i el Castell. Us deixe el que diu la pàgina de l’Ajuntament sobre el Castell:
“Castell d’HostalricHostalric està situat sobre un cingle estret de pedra basàltica a la vora esquerra del riu Tordera, a la seva confluència amb la riera d’Arbúcies. A l’extrem de ponent hi ha el turó del castell, situat a 189 metres sobre el nivell del mar, que actualment separa la part antiga del nucli nou.
A l’edat mitjana, Hostalric esdevingué la seu administrativa del vescomtat de Cabrera i, juntament amb el castell de Montsoriu, un dels principals bastions d’aquesta família.
Per les notícies que tenim del castell medieval d’Hostalric, sembla que fou petit i del mateix tipus dels altres castells gironins del seu temps: més utilitari que estètic, d’una certa amplitud, amb sales i cambres pròpies d’un castell-palau.
A la primera meitat del segle XII el castell va ser una fortificació útil i d’importància. El 1306 Jaume II autoritza Ponç Hug a fer-hi obres.
El 27 de juliol de 1695 el duc de Noailles va enderrocar el castell abans d’abandonar-lo. Un any més tard, es va reconstruir segons plànol de l’enginyer militar Josep Chifrion. Va fer rodejar les muralles i torres amb un sistema de baluards poligonals i va construir, a més, en el cim més alt, pavellons i arsenals que varen constituir el modern castell, esfondrant el medieval dels Cabrera.
Entre el 1719 i 1754 es construeix l’actual castell, que es va concebre com a fortalesa militar. Hom n’atribueix el projecte a Jorge Próspero de Verboom i de Wolf, autor de la Ciutadella de Barcelona i de la Fortificació de la Seu Vella de Lleida.”
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
interessants, les seves cròniques de viatge. Trobo a faltar la descripció d’esglésies o capelles dels anomenats “protestants”. A Sant Celoni mateix, n’hi ha una de l’Assemblea de Germans. I a Reus, a la carretera a Cambrils, al costat d’una benzinera, n’hi ha una molt guapa arquitectonicament parlant (això és totalment subjectiu), que els germans adventistes del setè dia van aixecar, encara que a les tardes sabatiques fan els estudis i comentaris bíblics sota un gran garrofer de la finca. A Manresa, els baptistes n’estan fent una de nova (l’actual s’ha quedat petita). I també esmentar als testimonis de Jehovà, que molts cops han aixecat els seus Salons del Regne en 12 hores, participant més d’una congregació en la seva construcció.
Tots aquests temples, esglésies, capelles o llocs de culte són sufragades molt majoritariament pels creients. Cosa que, en relació als edificis de l’Església catòlica romana, no es pot dir el mateix: la majoria dels cassos són propietat arrel d’actes de rapinya i d’expropiació… amb l’ajut de l’Estat, que cada any finança a dita organització de manera més que sospitosa.
Atentament