Els Papers de Santa Maria de Nassiu

A més de col.laborador “intermitent” en aquest mitjà d’opinió, en sóc lector habitual. Els dos últims números m’han semblat fabulosos. El 692, dedicat a la música en valencià, amb col.laboracions de Josep Vicent Frechina, Toni de l’Hostal, Croniste oficial, Sergi Gómez i l’entrevista a Paco Muñoz feta pel director de la publicació, Pep Alfonso, és de lectura obligatòria per totes i tots els que seguim aquest “moviment” (o com vulgueu anomenar-lo) de la música en la nostra llengua. A més a més, duu una completa informació i opinió sobre el 9 d’octubre a la nostra comarca. Vaig a escanejar aquells textos que he trobat més interessants per a la meua “hemeroteca” particular.

I el núm. 693, a part d’una molt interessant información sobre la Llei de Dependència, destacaria un dibuix i unes frases de l’Editorial. Les frases són aquestes: “A Ontinyent això de trabucar paraules és un divertit costum: des de canviar vertiente per serpiente en l’himne del Cristo a la senyo Maria aquella que no sabia la causa de la falta de fills: “Jo no sé si és que sóc esmèril, o el meu home és omnipotente, però en vint anys de vida marítima que portem no hem tingut trascendència, ni siquiera un alborc”.


Aquest escrit d’avui és un xicotet homenatge per a totes i tots aquells que encara fan possible que Crònica isca al carrer cada quinze dies… malgrat qui totes i tots sabem. Bon dia.