Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

19 d'agost de 2006
General
5 comentaris

Crònica d’un viatge a Extremadura (1)

El viatge a la Comunitat Autònoma d’Extremadura començà el dia 10 d’agost d’enguany. Eixírem cap a les 9:30 h del poble de Benicolet (la Vall d’Albaida) i agafàrem la carretera que ens duria a l’Autovia d’Albacete. D’Albacete passàrem per Ciudad Real i, finalment, cap a les 19:30 h arribàrem a l’hotel San Marcos, a la ciutat de Badajoz, on passaríem les tres primeres nits del viatge. L’hotel San Marcos es troba en una situació molt bona: a uns cinc minuts del centre de Badajoz, i en el mateix carrer que el Museu Provincial de Belles Arts. Museu que recomane per als entesos en la matèria i per a qualsevol persona interessada en l’art pictòric (sobretot). Aqueixa mateixa vesprada poguérem fer un tomb per la Plaça Major, els voltants de la Catedral, La Plaça Alta, etc.



A l’endemà -sorpresa perquè ens llevàrem del llit cap a les 10:00- eixírem a fer la visita corresponent a la ciutat de Badajoz. Tot el món ens havia dit que aquesta ciutat no era massa important, que no tenia coses que admirar, etc. Haig de dir en honor a la veritat i, segons la meua modesta opinió, que no és així. Té una Catedral molt digna, dues places molt admirables, un Museu Diocesà que ja voldríem les valencianes i valencians a la nostra Catedral. I, per descomptat, el Museu de Belles Arts. Anàvem cercant un gravat d’en Víctor Manuel Gimeno Baquero, catedràtic de la nostra Universitat. No l’hi trobàrem. Arribàrem a la conclusió que devia estar al Museu Pérez Comendador a Hervàs (Càceres). A la vesprada, fins a les 18:00 h no es podia eixir al carrer de la temperatura que feia. Però és cert que aquella calor es podia resistir molt millor que ací. És seca i, consegüentment, no sues. Aqueixa mateixa nit tinguérem ocasió d’assistir a Mèrida a la representació de Viriato Rey de Joao Osorio de Castro al Teatre Romà de la mateixa ciutat. Era l’estrena mundial. I, entre els assistents, hi havia el President de la República Portuguesa. La representació d’allò milloret que jo he vist en un teatre a l’aire lliure. I, per cert, el responsables culturals del Teatre Romà de Sagunt -d’ara i abans- haurien d’haver fet una visita a aquestes instal.lacions de Mèrida per tal d’agafar idees per una restauració com Déu mana. Després de la representació i, amb l’ànima ben plena de goig, tornàrem a Badajoz a fer nit.

El dissabte ens alcàrem un poquet més prompte perquè teníem planificada l’eixida a Portugal. Recordeu que la ciutat de Badajoz està a uns pocs quilòmetres del país veí. La ciutat que vam visitar era Elvas. Recomane que tot el món que estiga algun dia a Badajoz dedique unes horetes a la visita d’aquesta ciutat. Té un aqüeducte d’un 8 km de longitud. Digne d’admiració. A continuació arribàrem a Borba (Portugal). És un poble també bastant turístic (en el sentit de visitable) i amb un carrer ple de tendes d’antiguitats. Una altra descoberta. I a l’hora de dinar volíem fer-ho al Monasterio de Rocamador. Es troba al km 41,100 de la Carretera Badajoz-Huelva, al terme municipal d’Almendral. Els seus propietaris són l’actor i exdirector del festival de teatre de Mèrida, Carlos Tristancho, i la seua dona, Lucía Dominguín, germana de Miguel Bosé. És un edifici de 1512 i pertangué a l’orde dels franciscans descalços. No havíem reservat taula. Però, en prémer el timbre de la tanca, de seguida ens facilitaren l’accés. I, de veritat, dinàrem com els àngels. A més, tinguérem una grata sorpresa: poguérem parlar en català, sí heu llegit bé, en català. El cap de cuina, en Xavier Lacueva (crec) és de la Franja de Ponent (i estudià a Lleida) i ocupa aquest càrrec des del desembre de l’any passat. Intercanviàrem algunes opinions sobre la realitat cultural i sobre el món dels fogons. Poguérem fer una migdiada d’hora. I, en eixir, anàrem a Olivenza. Poble que teníem previst també visitar, entre altres motius, perquè és la darrera ciutat incorporada a Extremadura. Pertangué a Portugal fins als principis del segle XIX. És conjunt històrico-artístic. I, després d’aquesta visita, agafàrem la carretera i cap a Badajoz on faríem nit. Al matí següent ja havíem de marxar cap a Càceres. Però d’aquesta segona etapa del viatge us parlaré demà.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Quan jo era jove, millor dit nen, hi anava a Elvas, amb el meu pare i el meu germà que eren mecànics d’automòbils, a canviar les quatre rodes dels cotxes perquè en Portugal sortien molt més barates i n’eren de millor qualitat; a continuació les havien d’enfangar perquè en semblessin velles. Recordo que els taxis portuguesos què passaven pel meu poble eren de la marca Mercedes i aixecaven admiració! I parlo dels anys seixanta del passat segle,….

    Escoltava les emissores portugueses perquè hi havia més llibertat d’expressió que en Espanya (marededéu senyor!) A Portugal hi havia més llibertat!

    D’aquestes anècdotes no hi acabaria!

  2. o al País Valencià o les Illes Balears? A mi, m’ha agradat molt el poble d’Elvas. I el tracte de les persones portugueses també…

    Bo, espere notícies…

  3. Ara no hi puc opinar, sobre Elvas, perquè fa molts anys que no hi vaig, però el que jo coneixia era encantador, sobre tot pel que representava en aquells anys de foscor, i haig de dir-te que el tracte humà era molt bo, com si fossim conscients que estàvem al mateix vaixell.  He tornat a Portugal recentment, però pel nord, no he passat de Porto, perquè hi havia entrat per Galiza. 

    Hi vaig arribar, al Baix Llobregat, el 1971 amb vint-i-quatre anys per l’efecte crida d’uns oncles que hi havien immigrat anys enrera i després que m’apliquessin, a la fàbrica on treballava al meu poble, en Extremadura, una ERO (ja n’existien!) per jove i per tenir una antiguitat de menys d’un any.

    Afortunadament l’empresa de Barcelona on vaig trobar feina em va enviar a una planta de la Segarra, on vaig conéixer la meva dona, vaig fer el català la meva llengua familiar (amb accent de català occidental, i nivell C pel CNL) i vaig adoptar la meva nova nacionalitat . Em considero, doncs, català de la Terra Ferma com un fet natural i en la que tinc molts membres de familia, de la branca catalana, encara que la residència la tingui al Baix Llobregat. Aprofito, això sí, la més mínima oportunitat per passar les mini-vacances al Pirineu lleidatà.

    Espero haver satisfet la teva curiositat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.