Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Al peu d’un d’aquests amples plecs s’obre el paisatge de l’ermita, que és com un oasi enclavat en la senzillesa i sequedat de la muntanya, recordant una estampa de l’eterna Palestina: oliveres, garrofers,
bancals de terra blanca “(Luis B. Lluch), als que se sumen els moderns regadius amb les seves hortes
de tarongers.
El lloc, aixecat possiblement a principis del s. XVIII, va servir d’església parroquial després dels terratrèmols de 1748, trobant-se en 1900 en estat d’abandonament. Aquest mateix any mossén Antonio Arlandis va recuperar el calvari. Posteriorment el rector D. Pascual Gisbert (1909-1921) va promoure la reparació de l’ermita. Profanada el 1936, des de la postguerra fins a l’actualitat
l’edifici i entorn han estat rehabilitats, oferint d’aquesta manera un recés de pau, on surten a la trobada del caminant les estacions del via crucis, amb els moderns retaules, pintats pel ceramista local Santos Perales Terol el 1992, els negres fanals i els verds xiprers (www.museumontesa.com).
Aquest es deté davant la blanca façana, amb sòcol representant el pas del mar Roig i la resurrecció de
Crist; el frontó mixtilini i l’espadanya sense campana. Alçant la vista descobreix la cúpula de teules morunes, coronada per la creu amb els braços en forma de flor de lis.

Traient el cap per les finestretes ubicades a la porta, mira la nau de proporcions elegants, on les pilastres rematades per capitells dòrics amb ovas
s’alcen cap a la volta de mig canó i la cúpula cega, assentada sobre petxines; i contempla la imatge
de Crist Crucificat, obra de Remigio Soler, qui nafrat i de rostre inclinat abraça en el buit de l’ermita als seus fills i fidels devots.
Lectura: I Corintis 1, 23-25