Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

22 de juliol de 2010
1 comentari

Crisi econòmica o crisi de la persona (1)

     En aquests moments de crisi, totes i tots ens trobem fent anàlisis per tal d’esbrinar qui és el responsable d’aquesta situació que tant ens afecta: els bancs? les empreses? el sistema econòmic que ha de ser canviat? tal vegada estem a la fi d’una era i al començament d’una revolució, d’un nou sistema mundial? Tot podria ser, però ens hem de preguntar si en la base d’aquesta societat, del seu sistema econòmic i de valors, si en la base de la pròpia democràcia… està la persona, quin tipus de persona ens cal per tal de poder ser protagonista d’aquesta revolució social? I la veritat, reconeixent que totes les generalitzacions són injustes i a pesar d’existir honroses excepcions, un dels perfils de ciutadà que més pul.lula en el nostre entorn és l'”individu”.

     L’actitud bàsica de l’individu és la de posseir. En les coses posa la seua seguretat. L’individu separat de tots i de tot, es replega sobre ell mateix, en la seua solitud i els seus interessos personals i els altres existeixen en la mesura que li aporten algun benefici. Ha perdut el gust per acollir i el desig de donar. Viu supeditat als interessos del mercat, molt poc reivindicatiu amb ell, domesticat per les regles del joc del sistema capitalista, prefereix adaptar-s’hi al millor possible per tal d’intentar treure el millor profit, en compte d’invertir temps i energies a canviar-les i perdre el tren de les oportunitats que li permetesquen enriquir-se. Cal acceptar la realitat! sol dir, i a tot aquell que desitja modificar les coses per injustes, el desqualifica per poc realista i somiador. Les seues creences s’han diluït, ja no creu en la utopia ni en la religió. Modern, com és ell, no dubta a qualificar-se d’ateu, tanmateix adora el diner com el seu únic déu. No creu fermament en res per no haver de comprometre’s amb res, i els seus plantejaments són a curt termini. Els projectes de canvi i millora social a llarg termini no se’ls creu, no aposta per res que ell mateix no puga gaudir ja. El llarg termini desanima l'”individu” des-animat, és a dir, sense ànima.

     D’aquest “individu”, ciutadà a l’ús, poc canvi cap esperar per a la crisi. Més bé s’afanyarà a posar de nou les coses al seu lloc, a netejar els vidres trencats del desastre, per tal que tot torne a ser igual al més aviat possible. 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. És curios però als meus alumnes sempre els plantege aquesta disjuntiva: “mireu xiquets i xiquetes, ara sou ‘éssers humans’ i com a tals teniu els vostres drets, però esteu en una edat en què heu de decidir si en el futur sereu ‘persones’ o ‘individus’, és a dir, éssers humans bolcats vers ‘l’altre’, o bé éssers humans preocupats tant sols per vosaltres mateixos… vosaltres veureu” He de dir que, malauradament quan els plantege això i els pregunte què és allò més important per a ells apareix un enorme, desmesurat, “JO”, en comptes d’un solidari, “samarità”, “TU”.
    Espere la segona part de la teua reflexió, Àngel, però, si em permets, vull recomanarte un llibre que estitula “La cultura del narcisismo”, de Crhistopher Lasch, on es fa un diagnòstic molt lúcid de l’individualisme contemporani.
    Salut, Àngel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.