Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

14 de maig de 2010
0 comentaris

Conferència a l’Institut del Teatre de Maite Garcia Fochs

La meua amiga Maite Garcia Fochs m’ha enviat la conferència que dictà fa uns dies a l’Institut del Teatre com a membre de l’AMPGIL. Després de llegir-la li he demanat de penjar-la al bloc, cosa a la qual ha accedit de seguida. I ací la teniu. 
 

Bona tarda! En primer lloc vull expressar-los la meva satisfacció pel fet de compartir una estona amb vostès, pares i alumnes d’una escola de dansa. Quan la presidenta de l’AMPGIL -associació a la qual pertanyo- em va proposar venir,  vaig acceptar sense fer-me pregar, perquè vaig  pensar que em trobaria amb gent amb qui em seria fàcil l’entesa, ja que els confesso que també vaig estudiar dansa i que, tot i que mai m’hi he dedicat professionalment, m’ha quedat, com a resultat dels meus anys d’aprenentatge,  una enorme afecció envers aquest art, que té la virtut de comunicar emocions , de crear complicitats de sentiments,  i de fer-ho sense necessitat de paraules, la qual cosa fa que aquestes emocions i aquests sentiments siguin transmesos en estat pur, i, per tant, sense manipulació de cap mena. Crec, en quest sentit, que podríem dir que la dansa és poesia muda i que, en conseqüència, els qui dansen han de ser considerats com a autèntics poetes o poetesses.

     Aquesta comunitat de sentiments amb vostès –amb els alumnes de dansa, que són aquests poetes i poetesses muts, i amb els seus pares, que han sabut comprendre i estimular aquesta vocació-  em resulta avui imprescindible, ja que he vingut a parlar-los com a mare i a comunicar-los les reflexions que m’han portat a estimar i  a comprendre un fill que, com diu el programa de la xerrada d’avui, no és com “s’esperava”, perquè “és diferent”.

(segueix)

 Si els sembla, podríem començar considerant aquesta paraula: “diferent”; perquè quan parlem de diferència, és obvi que ens estem referint a alguna homogeneitat, de la qual algú n’és desmarcat.  En principi, això no hauria de representar cap problema,  ja que  sabem que la diferència és bona perquè aporta alguna cosa nova que ens permet avançar, i això és aplicable a fenòmens tan diferents com la investigació científica, l’art, la literatura i tota mena de creació cultural per una raó contundent: perquè,  de fet, ja és aplicable a la mateixa naturalesa i, per descomptat, a la mateixa fisiologia humana: sense mutació –que és sempre una diferència- no hauria estat possible l’evolució de les espècies ni l’adaptació al medi, i per tant, la vida s’hauria extingit temps ha; però, si com veiem, la diferència no és res dolent, haurem de convenir que el problema rau, més aviat, en un altre aspecte. Efectivament: el que sens dubte ha estat fatal, ha estat el  fet que de la diferència se n’ha dit anormalitat, en el malentès que la normalitat, com abans dèiem de l’homogeneitat, és, en sí mateixa, bona i desitjable. Aquesta és una pretensió del tot falsa, perquè hem de tenir en compte que la paraula “normal” forma part del vocabulari de la ciència estadístico–matemàtica per referir-se al comportament de la majoria, però no és,  en absolut, una paraula que formi part del vocabulari utilitzat per l’Ètica com a disciplina, els ho puc assegurar com a professora d’Ètica que he estat a batxillerat i a la Universitat. “Normal”, vol dir, per tant, “comportament de la majoria”, la qual cosa no significa,  ni de bon tros, “comportament bo”; perquè no sempre el comportament majoritari és el bo, i fins i tot hi ha qui tem, com a irracional, el comportament de les majories. Podríem recordar, al respecte, la frase d’Ortega i Gasset que ens diu: “Dios me libre de la masa, aunque sea de obispos”, tot  i que si l’admirat filòsof la pronunciés actualment, a la vista del que fan i diuen avui en dia els bisbes, potser més aviat hauria de dir: ”sobre todo si son de  obispos”.

     Bromes apart, tenim molts exemples, variats i diversos, que proven que normal no vol dir, necessàriament, bo; com tampoc vol dir, per descomptat, dolent: en l’espècie humana, per exemple, no és normal tenir un coeficient d’intel·ligència de més de 160 graus Binet, tenir els ulls verds, ser pel roig, ser cec, ser bisexual, ser més alt de 1’90 o més baix de 1’50, en el sentit de que cap d’aquestes coses es troba en la majoria, i ja veuen que m’he referit a trets alguns dels quals són molt bons, d’altres, dolents, i d’altres neutres. Crec que tot plegat ens fa prou palès que la normalitat no és assimilable –o almenys no ho és sempre- a la bondat.

       Tanmateix, això que és tan evident, no és el que els pares tenen al seu imaginari quan esperen un fill, ja que,tot i que estan més o menys preparats per assumir segons quines diferències, no ho estan gens per assumir-ne d’altres. M’explicaré: A tots els pares i a totes les mares els ha passat pel cap, quan esperaven un fill, que aquest podria ser subnormal, malalt, o simplement tan prematur que tingués la supervivència compromesa; per això, quan el metge, a la mateixa sala de parts, els diu que la criatura és normal, se senten immediatament alleugerits. Cap pare i cap mare, però, han estat mentalitzats que podrien tenir un fill homosexual; i, d’altra banda, cap metge pot dir, quan una criatura neix, quina serà la seva orientació afectiva.  Deixant de banda aquest últim aspecte, ja que és  obvi que una criatura homosexual no es diferencia en res d’una d’heterosexual -i per tant és impossible que cap metge ho detecti en el moment de néixer -, centrem-nos en el fet que cap parella està preparada per tenir un fill homosexual: per què? -podem preguntar-nos- . Senzillament, pel fet que l’homosexualitat no és visible, ja que ningú en parla i, d’aquesta manera, resta condemnada a l’ absoluta invisibilitat. Naturalment, això no és cap casualitat; és, ni més ni menys, la conseqüència del fet que l’homosexualitat ha estat considerada, massa temps, com a antinatural i com a pecat.

       I ara ens toca, si m’ho permeten, aturar-nos un moment en cadascun d’aquests dos conceptes: el d’antinatural i el de pecat. Quan al primer, cal recordar que tot el que hi ha a la natura és natural, tant si hi és de forma majoritària com si hi és de forma minoritària; i és evident que l’homosexualitat és una forma present a la natura, ja que la trobem en totes les espècies i, en el cas de la humana, en la mateixa proporció en totes les cultures, en totes les èpoques històriques i en totes les àrees geogràfiques. És, doncs, una variant que, no per minoritària, deixa de ser natural, com no deixen de ser naturals altres trets minoritaris com poden ser qualsevol d’aquells que abans hem citat com a no normals, és a dir, el grau superior d’intel·ligència, el fet de ser ros, el fet de ser cec, el fet de ser pel roig…

      Considerem ara la paraula “pecat”, ja que, com hem vist, és l’altre signe distintiu estigmatizador de l’homosexualitat. Aquest punt és una mica difícil, perquè la noció de pecat és totalment acientífica i no admet, per tant, cap demostració racional ni empírica. No tenim altra sortida que anar a parar a la teologia, i així ho farem -tot i que repugni la nostra raó-, tot demanant-la, si no una veritat científica objectivament comprovable, sí, almenys, una certa coherència interna. Ara bé: el que ens diu la teologia és que allò que defineix el pecat és el seu caràcter voluntari i lliure, de quina afirmació podem assegurar la incoherència de la disciplina esmentada, perquè,  actualment, estem en condicions d’afirmar, rotundament i taxativa, que cap d’aquestes coses es dóna en el fet de ser homosexual, com tampoc es dóna en el fet de ser heterosexual: cap de vostès, i per descomptat tampoc jo mateixa, hem triat ser com som; i, si algú no ho veu prou clar, que pensi sisplau si els homosexuals no triarien, si els fos possible, ser heterosexuals: no dubtin que ho farien, tan sols fos per estalviar-se els problemes que avui dia encara comporta la seva condició. Cert que, últimament –i sens dubte per evitar el ridícul tan espantós a la llum del que està observant la ciència- se’ns està dient que ser homosexual no és pecat, sinó que només ho és la relació homosexual, però això –que per altra banda és injust, perquè condemna a la soledat a les persones homosexuals- no és, ni de bon tros, el que s’ha dit sempre. Per acabar-ho d’adobar, l’homosexualitat no ha estat considerada com qualsevol altre pecat, sinó com a “pecat nefando”, és a dir, com a pecat del qual no se’n pot parlar (podríem fer un acudit dolent dient que, a la vista del que està sortint a la llum, és lògic que alguns no vulguin parlar de segons quins pecats). Al respecte, hem de recordar que, com ja sabien els nominalistes medievals, “allò del qual no es parla, no existeix”. Veuen com s’acompleix, d’aquesta manera, la invisibilitat de què parlàvem?

     Podem dir que ara sí que ens hem fet càrrec de la raó per la qual els pares i mares no estan preparats per tenir un fill homosexual, però hem d’afegir que, a més a més –i a diferència d’altres trets que es manifesten en el moment de néixer- el més corrent és que l’homosexualitat es presenti força més tard, concretament en la pubertat, la qual cosa agreuja el problema patern per afrontar-la en un fill, ja que ha de variar una imatge i unes expectatives que s’han anat fixant amb el temps. Per la meva experiència com a mare acollidora d’altres mares i pares que acaben de saber que l’orientació afectiva del seu fill o filla no és la majoritària, els puc dir que les reacció més comuna és  el sentiment de culpa, i, el curiós, és que aquest sentiment, que gairebé sempre es referit a un mateix, pren, en canvi, formes molt diverses: uns pares o mares se senten culpables per haver protegit massa el fill o filla; d’altres, se’n senten per no haver-los pogut contemplar prou, a causa de les llargues jornades laborals; d’altres, se senten culpables per ser divorciats; d’altres, se’n senten per haver aguantat massa una situació conjugal insostenible… És terrible, els ho asseguro, com el sentiment de culpa –versió racionalitzada del sentiment de pecat- ha aconseguit apoderar-se d’una pobra gent que, en la immensa majoria dels casos, no han fet més que dedicar-se a pujar els seus fills amb la major bona voluntat i amb tota l’abnegació de què han estat capaços.

     Per tot el que he dit, crec que el primer que han de fer els pares d’un noi o noia homosexual, és desterrar, de sí mateixos i dels altres, el sentiment de culpa. Sempre que faig un acolliment, els ho dic clar i rotund: sapigueu que el vostre fill no en té cap culpa; sapigueu, també, que tampoc la teniu vosaltres; sapigueu, sobretot, que el vostre fill no ho ha canviat, que és el de sempre i que us necessita especialment. Efectivament: els pares i mares de nois i noies diferents estem cridats a ser doblement pares, com diu el títol d’una pel·lícula magnífica que ha produït una associació italiana de pares i mares de gais i lesbianes; i aquesta doble paternitat es concreta, sobretot, a partir del moment -sempre massa tardà- en què ens assabentem de l’homosexualitat dels nostres fills; perquè no hem d’oblidar el que hem dit fa un moment: no sabem l’orientació afectiva dels nostre fill o de la nostra filla en el mateix moment en què arriba al món, sinó força més tard, quan, desgraciadament, ja ha passat tot sol, o tota sola, tot un calvari de dubtes, incerteses, temors, desesperances, i -en massa casos- , burles i riotes.

     Tot això fa molt necessari recuperar el temps perdut, per la qual cosa cal deixar clar al noi o a la noia la nostra acceptació incondicional, el nostre amor renovat i la nostra disponibilitat total a escoltar-los i ajudar-los. L’experiència em diu que hi ha molts pares –i sobretot moltes mares-  prou decidits a acollir i ajudar els seus fills, però em diu, també, que és difícil que ho aconsegueixin de forma reeixida, perquè sovint romanen, tot i la seva bona voluntat, presoners dels prejudicis i les ignoràncies que, com hem vist, han estat construïts sobre l’homosexualitat; per això hem de recomanar, a les famílies que tinguin un fill o filla homosexual, que cerquin informació, ja que també ells necessiten ser compresos i també ells han de fer un camí d’acceptació que no és possible fer si es parteix d’estereotips en compte d’informació veraç. Actualment existeixen força delegacions territorials de l’AMPGIL, associació que té una doble finalitat: acollir, informar i aconsellar tant els pares i mares com els nois i noies, i lluitar pels drets de totes les persones homosexuals, molt especialment dels infants i joves que descobreixen la seva orientació i no en tenen cap referent positiu ni a casa ni a l’escola. A l’Associació, els pares i mares i els nois i noies poden trobar informació oral i escrita, persones que han viscut la seva mateixa situació i que estan decidides a ajudar-los, guies excel·lents publicades en català i en castellà, formació continuada mitjançant conferències i congressos; poden també, trobar la possibilitat de contribuir activament a la lluita que hem esmentat. Cal que els nois i noies sàpiguen que no estan sols en aquesta lluita; i cal que els pares tinguin tots els recursos per ajudar eficaçment els seu fill o la seva filla.

     Sabem segur, ja que hi ha estudis científics que així ho demostren, que el paper de la família és fonamental per a l’equilibri emocional del noi o noia homosexual; sabem segur que els pares tornen a ser, en un moment crucial de la vida dels seus fills, altre cop engendradors de vida: és bo que els hi ho recordem a tots aquells que es creuen que l’única família possible és la que respon al seu model –model que, per cert, ja no és clar ni tan sols que encara sigui el majoritari- i que, amb aquesta excusa es dediquen sistemàticament a negar-ne qualsevol  d’altre. Afortunadament, penso que aquesta és una lluita que tenen perduda: no es pot estar contra la ciència ni contra la història, i aquesta gent està anant contra totes dues coses.

   

       


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.