Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

14 de maig de 2007
2 comentaris

Cóc ràpid i Coc Ràpid

Dedicat
a Carme.Laura Gil, per la seua trajectòria política, honesta i a favor de la
nostra terra.

 

No ens coneixem en persona i fa més
d?un any que ens llegim cada dia. La Carme.Laura fou la meua directora general
de Batxillerat quan fiu les primeres classes en un ies de Catalunya. Després
fou Consellera d?Ensenyament, Senadora, Diputada, etc. Sí, aleshores era el
temps en què ací UCD i AP (en connivència amb el PSOE ?al meu entendre i que em
disculpen els que no compartiran aquest diagnóstic- eren els temps de la
batalla de València ?batalla que avui dia encara continua: sols cal pensar en
les agressions a manifestants el passat dissabte o a les seus del BLOC i ACPV-.
I els que volíem fer alguna cosa relacionada amb l?ensenyament i la llengua
haguérem de migrar a la veïna Catalunya. Allí fórem molt ben acollits i rar és
l?Institut de Batxillerat que no haja tingut algun/a professor/a del País
Valencià i de llengua catalana.

Doncs bé, tota açò ve arran de
l?article que en el núm. 1.194 d?EL TEMPS escriu Jaume Fàbregas, Cóc ràpid. L?article m?ha fet gràcia
perquè explica molt bé què és un coc i un cóc.

 

 

la bona vida

Cóc ràpid

De
fet, la paraula coc a l?edat mitjana volia dir cuiner, si bé també hi
havia la paraula cóc que era sinònim de panellet i que més endavant va
derivar en un pa de pessic bast; el perquè del nom de cóc ràpid no se
sap amb certesa? Aquest enfilall de bestieses estan escrites en un
llibre titulat Aquí hi ha teca, un dels repertoris humorístics més
complets de cuina catalana pels nyaps, errors, disbarats, desbarats i
destarifos que conté.
Anem a pams: cóc no té res a veure amb coc cuiner, que és un mot que el
català comparteix amb altres llengües, com el cuoco italià, el coc
francès i occità, o l?anglès cook, el germànic Koch etc., del llatí
coquum, amb el mateix significat. A més, és una paraula viva ?sobretot
en la forma femenina, coquessa? en alguna comarca, com el Penedès. El
Libre del coc de Mestre Robert, precisament, és l?obra cim dels
receptaris medieval-renaixentistes catalans i europeus.

Pel que fa a cóc, també en contra del parer de l?admirable autora de
l?esmentat llibre, que vol fer d?historiadora, de filòloga i d?experta
culinària, no és pas una paraula solament medieval, sinó ben viva en el
català occidental i meridional ?fins al País Valencià, passant per la
Franja? on és sinònim i antecedent de coca, o a Menorca, on és panet (i
no el que entenem per panellet!). Del Priorat al Baix Ebre, el cóc
ràpid encara és ben corrent, com ho és el cóc de Tàrrega (del qual se?n
fa una fira) o el cóc de Fraga (que té una Indicació Geogràfica
Protegida). I l?origen del nom de cóc sí que se sap amb certesa i ha
estat publicat: ve del baix alemany ?que correspon a l?holandès
actual?, és a dir, el fràncic parlat per Carlemany i els primers reis
catalans ?kok, que vol dir el mateix (pastís) pla. És l?actual
neerlandès (i frisó) koek, l?alemany kuchen o l?anglès cake: i els cócs
i coques dels Països Catalans. Aquest mot ha donat cuca al Brasil.
També a Algèria els valencians hi van portar la seva coca, i els
menorquins ?com l?àvia de Camus?, el seu cóc.

14 d’abril
14.04.2012 | 7.45
Ja hem votat
26.06.2016 | 1.20

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Avergonyida i agraïda. Una abraçada molt, molt forta. ( Gràcies per la transcripció de l’article d’en Fàbregas). Bon dia!. Carme-Laura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.