Demà, 14 de maig, farà cent anys, naixia a Borriana Vicente Enrique i
Tarancón, un home providencial en la història de l´Església, i alhora
una persona clau que, des del diàleg i el sentit comú, va afavorir el
procés de transició d´una dictadura a una democràcia.
De menut ingressà al seminari de Tortosa, diòcesi a la qual
pertanyia Borriana, abans de la creació del nou bisbat de
Sogorb-Castelló, el 1960. Ordenat prevere el 1929, passà a ser
coadjutor i organista de Vinaròs. L´any 1931 es va fer càrrec de la
difusió i implantació de l´Acció Catòlica a tot l´Estat, des de la Casa
del Consiliario de Madrid. I el 1938 tornà a Vinaròs com a rector i
arxiprest. Del Baix Maestrat, passà a la Plana Baixa, concretament a
Vila-real, el 1943, on a finals de 1945 conegué el seu nomenament com a
bisbe de Solsona. La consagració episcopal tingué lloc a Borriana, a la
parròquia d´El Salvador, el 24 de març de 1946, i la seva entrada a
Solsona, fou el 14 d´abril següent.
Tarancón, el bisbe més jove de l´Estat, va escriure la seva
primera carta pastoral el 8 de maig del 1946. En aquest text d´idees
avançades i plenes del sentiment de reconciliació que van guiar tota la
seua vida, el nou bisbe de Solsona deixava ben clares les línies
d´actuació, que marcarien el seu servei episcopal al llarg dels anys.
Tarancón sap que encara que «oficialmente estamos en paz, no es verdad
(…) que acabada la guerra hace falta todavia ganar la paz?». Per al
bisbe Tarancon, «ahora ni hay paz internacional, ni hay paz política y
social, a pesar de la paz, más aparente que real, que celebramos».
Encara més : Tarancón reconeix que el socialisme, «habia conseguido un
progreso justo en la legislación social». El bisbe desaprova «las
injusticias del régimen capitalista» i al mateix temps veu que «los
rencores y venganzas no han desaparecido ni en unos, ni en otros». Amb
l´esperit de reconciliació que marcarà tota la seua vida, Tarancón
lamenta que «después de la guerra, el egoismo ha crecido en el corazón
de los hombres (…) e incluso personas que se llaman cristianas y
hasta piadosas, se dejan guiar por el egoísmo». El bisbe de Solsona, en
la seua primera carta pastoral (encara massa poc coneguda !!) denuncia
els qui «hacen grandes negocios, sin reparar en la justicia» i
s´escandalitza, perquè la misèria del seu poble, era «habilmente
aprovechada por los desaprensivos en su propio beneficio». El bisbe
Tarancón, denuncia aquells que s´aprofiten amb «una ganancia ilícita y
fabulosa». No és estrany que, des dels sectors mafiosos i des del
Govern, es qualificara Tarancón, com «el obispo rojo».
En 1950, Tarancón publica una altra carta pastoral, «El pan
nuestro de cada día», on el bisbe denuncia la fam que pateix la zona
minera de la diòcesi de Solsona. Aquesta pastoral va enrabiar al Govern
de tal manera, que s´ha dit que va ser aquesta denúncia pública del
bisbe Tarancón, la responsable de la seua llarga estada a Solsona, quan
semblava que era candidat a altres diòcesis més importants i més grans.
Però amb aquesta pastoral, el jove bisbe de Solsona, va aconseguir el
pa que necessitaven les famílies del bisbat.
Tarancón sempre es va trobar bé entre els catalans : «No era
un estrany a Catalunya (…) jo parlava valencià i això em va ser molt
útil». El fet de parlar la mateixa llengua que el poble que l´acollia
(com després va fer el bisbe Josep Pont, a Castelló) va fer que en cap
moment no es sentira foraster a Solsona: «Em van considerar molt
prompte com un català més». Tarancón es va sentir ben arrelat a
Solsona, i per això, va saber defensar els seus preveres que, per
predicar en català, eren amonestats per les autoritats franquistes.
Fins i tot, va assumir tota la responsabilitat de l´Infantil, la
primera revista que es publicava totalment en català, a finals dels
anys 40, per tal d´evitar problemes de censura.
El 1964 va ser nomenat arquebisbe d´Oviedo, amb l´objectiu de
pacificar, des del diàleg i el sentit comú, les revoltes de les conques
mineres asturianes, i alhora també, la d´aplicar el Concili Vaticà II,
en una Església que mirava massa al passat. De fet, Tarancón amb Pont i
Gol, Jubany, Añoveros i Masnou, formava part d´un xicotet grup de
bisbes que van apostar per la renovació i pel canvi que suposava el
Vaticà II, enfront de la majoria dels bisbes espanyols, ancorats encara
en el nacional catolicisme.
En 1969 passà a ser arquebisbe de Toledo i cardenal, i el
1971, fou destinat a l´Arquebisbat de Madrid. Cal dir que Pau VIè,
tenia en Tarancón l´home de confiança a l´Estat espanyol, per tal que
ajudara l´Església espanyola a separar-se del règim, i al mateix temps,
perquè fera possible l´aplicació del Concili, en una jerarquia
pre-conciliar. Va ser també fonamental el seu paper, com a president de
la CEE.
L´any 1971, Tarancón va promoure l´Assemblea Conjunta de
bisbes i capellans, i l´any 1974 va tindre lloc el cas Añoveros.
Tarancón es va enfrontar amb valentia i amb llibertat, a un règim que
volia una Església submisa i subjecta al poder polític. El cardenal no
va permetre que fora expulsat de l´Estat el bisbe de Bilbao, tal i com
pretenia el Govern. És per això que, des del Govern mateix, i comptant
amb els elements més ultres de la societat, es va promoure la
vergonyosa campanya de «Tarancón al paredón». El 1975, el cardenal
Tarancón va defensar la celebració de l´Assemblea Cristiana de
Vallecas, tot i que el Govern, amb un abús de poder intolerable, va
acabar per prohibir-la. Però va ser l´homilia a l´església dels
Jerònims de Madrid, en la missa d´entronització del rei Joan Carles, el
novembre de 1975, que Tarancón, amb veu clara i ferma, defensà la
llibertat i la independència de l´Església davant el poder, i acabà amb
el nacionalcatolicisme. És per això que, a les primeres eleccions
democràtiques del juny de 1977, i desitjant la independència i la
neutralitat de l´Església, el cardenal Tarancón s´oposà a la creació
d´un partit confessional. Per això Tarancón mai va voler
identificar-se, ni que l´identificaren, amb un partit polític concret!
Home de gran vàlua i de gran intel·ligència, el cardenal
Tarancón formà part de la Real Academia de la Lengua, on juntament amb
els acadèmics Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre o
Rafael Lapesa, va defensar un dictamen sobre la unitat de la llengua
que compartim valencians, catalans i mallorquins, davant una infame i
vergonyosa campanya secesionista. Tarancón, va ser un bisbe, que va
saber defensar la llengua dels seus avantpassats.
El cardenal Tarancón va ser un home amb una intuïció gens
menyspreable sobre el futur i sobre el camí que l´Església havia de
fer. Va ser un home que sempre defensà la seua independència respecte
el poder, i respecte dels partits polítics. Tarancón va ser un home
lliure. Un home de diàleg i de paraula, que sabia intuir els camins
que, ell i l´Església havien de recórrer, per tal de fer possible una
societat reconciliada, justa i lliure. Tarancón va ser un bisbe obert
als signes dels temps, i fidel en el seu servei a Déu i als homes. Com
ha dit algú, l´Església necessita avui bisbes com Vicente Enrique i
Tarancón. Un bisbe que va nàixer avui fa cent anys i que és recordat
amb agraïment i amb enyorança.
*Monjo de Montserrat. |
Malauradament, i a diferència d’aquest gran representant de l’Esglèsia, la majoria de la jerarquia eclesiàstica actual ha perdut el contacte amb el segle XXI, actuant, en molts casos, amb tics sectaris (Opus, Diàcons..). Com a curiositat, la meva dona va rebre la "Confirmació" a mans de monsenyor Enrique i Tarancon, quan era bisbe de Solsona!