No al director de Vilaweb, és clar. En el meu respàs diari a la premsa m?he trobat amb una carta al director a ?EL PAIS?. La carta va signada per Antonio Jimeno, de Barcelona. És professor d?Institut. Per tant, com que jo també ho sóc, diré la meua. La carta s?ha publicat en castellà. Però m?hi referiré en català. Ve titulada d?una manera cridanera (al meu entendre): Un altre estiu perdut a l?educació.
El professor Antonio Jimeno es queixa, amb tota la raó, que molts dels alumnes d?ESO no han tingut exàmens a setembre i que per tal de passar un estiu sense necessitat d?estudiar no cal aprovar en juny. I segueix argumentant que no és allò que més preocupa el que no han aprés, sinó que no han adquiritit ni hàbits de treball, ni capacitat d?esforç, ni sentit de la responsabilitat en veure que hi ha una relació directa entre l?esforç que es duu a terme i el que s?aconsegueix. I ara ve la meua. Això que, segons l?Antonio Jimeno, passa a les Comunitats Autònomes on no hi ha exàmens de setembre, passa igualet igualet a les que sí en tenim. Ací, al País Valencià, podem subscriure tot el que diu el sr. Jimeno i, a més, dos ous durs. És a dir, fem exàmens de setembre. I què? Trobeu aquelles i aquells que s?hi dediqueu alguna millora? Jo no. Ho lamente, però és la veritat. I, encara afig el professor alguna cosa més, els pares i els professors som els principals responsables. El problema té solució. Matisaré aquestes dues afirmacions. Els pares sí que en son responsables: uns irresponsables. Quants s?ocupen de l?educació dels seus fills? Per a quants, diga el que diga el centre, sempre té raó el/la fill/a? La majoria, almenys pel que sé. Ah, i els professors ja podem ?dir missa?, només eixir de l?aula la realitat que viuen els postres alumnes no té res a veure amb la que els presentem com a model a seguir.
I acabe dient: si un/a xiquet/a no sap que una cadira es mou del lloc aixecant-la i no arrossegant-la (i molestant la restat de la classe i l?aula que puga haver davall) és que ni el pare ni la mare li ho han dit mai. Jo li ho diré. Ara bé, el cas que em farà ja el podeu imaginar.
Demà més.
Bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
"I acabe dient: si un/a xiquet/a no sap que una cadira es mou del lloc aixecant-la i no arrossegant-la (i molestant la restat de la classe i l’aula que puga haver davall) és que ni el pare ni la mare li ho han dit mai. Jo li ho diré. Ara bé, el cas que em farà ja el podeu imaginar."
Home, si tu li poguessis dir amb el suport d’una autoritat que et permetés imposar càstigs que no provoquin la burla dels alumnes (i no parlo de càstigs físics) no creus que sí que et faria cas, independentment dels pares? Ho dic perquè es comenta molt en els darrers anys que els professors no tenen gaire marge per disciplinar els alumnes.
I segona, sovint sent a dir que els pares són els culpables del mal comportament que els fills tenen a l’escola, i no dic que no sigui així, però realment poden fer altra cosa que el que fan, molts d’ells?
D’entrada molts han de descuidar la canalla perquè han de treballar tots dos per poder pagar la hipoteca, o simplement perquè el model social actual ho exigeix així; d’altra banda, l’estat on estem ficats, en anar evolucionant cap a la social-democràcia, ha guanyat cada volta més influència sobre la societat -i en el cas de les famílies, ho ha fet llevant part de l’autoritat tradicional dels pares sobre els fills. No pot ser que se n’hagi fet un gra massa i que ara molts de pares estiguin simplement reaccionant de la manera natural en aquests casos, és a dir, eludint la responsabilitat conforme es perd autoritat?
Una altra raó és que des de petits fem als nen subjectes de drets, se’ls hi explica a les escoles de pàrvuls i primària i duen cada any a casa una tríptic on es detallen per si els pares no els saben. Per contra no se’ls hi diu que són també subjectes de deures i que uns comporten necessàriament els altres.
També hi ha una corrent d’opinió que postula que no es pot coartar la llibertat dels infants i que han de fer el que vulguin. Pugem als nens com reis absoluts i, quant creixen, ja no hi ha qui ho canviï.
Quant era petit – ja tinc una edat – a l’escola hi havia una assignatura anomenada "Urbanidad". La progressia la va rebutjar i amb la "democràcia" va desaparèixer dels curricula. Sembla que el intentar fomentar el respecte pels majors, a fer servir papereres, a no contestar malament, a trucar abans d’entrar, a caminar per la dreta, a cedir el seient a les persones majors,… era un atentat feixista a la llibertat. Ara ajuntaments en mans de la mateixa progressia dicten ordenances pel civisme i a algunes escoles intenten fomentar algunes de les velles normes d’"urbanidad" que ara anomenen "cíviques". També, com dieu, la manca d’autoritat, de pares sobre fills, i l’excés de “col·leguisme” entre ells que vivim actualment.
Per una banda els nostres fills són "perfectes" i incapaços de "trencat un plat". "La culpa de tot és de l’entorn”, com diria el conegut entrenador català de futbol Joan Cruyff. “Els companys que són uns perversos i els mestres, que són uns histèrics, maniàtics i paranoics, etc". Això els situa en una posició de força davant del mestre que, junt amb un excés de “col·leguisme” entre professor i alumne, limita les possibilitats de l’ensenyant, sovint també desautoritzat pels pares, de exercir un cert grau d’autoritat.
Els pares, per efecte pèndol respecte a la generació anterior, són extremadament tolerants amb els seus fills als que atorguen una credibilitat quasi divina, amb la qual cosa ells sempre tenen raó i els mestres mai.
Per altra banda, la figura paterna, un personatge que només vèiem a la nit un moment, no el teníem tant apamat com ara, que comparteixen força més hores amb els fills. Això facilitava l’exercici d’autoritat: dir-nos "ai si ho sap el papa" era suficient per a desistir d’una actitud incorrecta. Malauradament ara massa pares són "col·legues" del fills i en aquestes circumstàncies no és possible l’exercici de l’autoritat
a més, el teu escrit el duré a classe de batxillerat (2n) enguany. Si no hi ha cap inconvenient, és clar.
hipoteques, socialdemocràcia i, com no, molts no poden fer més del que fan. És trist. Mira, no recorde ara a qui li ho vaig escoltar, però la cosa és que cal tenir estudis per a ser qualsevol cosa MENYS PARE O MARE. Ara bé, qui ens torna aqueixa autoritat que, entre uns i altres, hem perdut? jo no ho sé.
… i m’omple de joia que un comentari meu el prenguis en tanta consideració.
Com deia responent a un post teu anterior, tinc professors d’ensenyament a la meva família i els detalls que m’han contat durant aquestes vacances, i que hem passat junts allà al Pirineu i per tant fruit de moltes tertúlies, són penoses pel fet que els professors s’hi troben lligats de peus i mans davant unes lleis d’educació fetes per polítics que l’únic que els mou és la política i acontentar els ideòlegs dels seus partits, i que l’últim contacte que han tingut amb aquest delicat i important món ha estat l’ultim curs en la Universitat (alguns), amb l’antic BUP (altres) i l’EGB o FP (la resta).
Això sí, les conclusions que he tret, i que no són d’ara per dscomptat són:
1.- L’educació dels alumnes és responsabilitat en un 95% (sí, 95%!!) dels pares. No és de rebut la deixadesa actual dels progenitors. Volen tenir fills universitaris "brillants" sense esforç ni d’ells ni dels pares.
2.- Ni l’escola ni l’institut són guarderia d’infants, ni local social de reunió dels joves.
3.- L’alumne que als catorze anys no té ganes d’estudiar, no les tindrà ni amb quinze ni amb setze anys. El seu lema serà "Jo no estudio, doncs aquí no estudia ningú, i a més li faré la vida imposible al profe, i a més tinc al meu pare per defensar-me’n".
4 L’autoritat del professor está en entredit per algunes famílies de alumnes, no totes afortunadament; en alguns casos per l’inspecció de la Conselleria i pels polítics en el càrrec que solament veuen vots (25×2 = 50 votants per classe).
Sóc d’una generació que si en la primària i el batxillerat (plan 1957!) no en treies bones notes, o si et renyava el profe, no gosaves ficar-li la culpa perquè a més sorties escaldat pels teus pares.
Per descomptat que l’ensenyament que jo vaig rebre tipus "la letra con sangre entra" era abusiva perquè un nen amb nou anys no havia d’anar a escola amb la por del "què passarà avui", però és què ara aquesta pregunta se la hi fan els ensenyants.
Disculpa aquesta reflexión tan llarga que, al cap i a la fí, són reflexions d’algú que no hi està en aquesta problemàtica, que l’ha viscut com a pare i que fa trenta-cinc anys que vaig acabar els estudis d’enginyeria
tot el contrari, no saps quin bé que ens fa saber que hi ha homes i dones que tenen les coses clares (molt clares, millor) i amb la vostra presencia ens féu que continuem i no llencem el guix o clarió a la primera de canvi. Mira, et diré més, un amic (del poble), mestre a València, un bon dia vingué una mare a preguntar-li per què l’havia suspés, li havia trencat la llibreta i no sé quantes "animalades" més. El meu amic li va dir si estava segura del que deia. La mare, al principi, n’estava molt segura. A poc a poc, va anar recordant-li què s’havia dit a la reunió amb els pares. I la mare acabà reconeixent-li que el seu fill (d’uns 9 anyets, no et penses) era molt mentider. El meu amic ací va acabar la conversa amb la mare. I em digué, quan m’ho comentava, aqueix xiquet pot ser un dels que, d’ací uns anys, denuncie sa mare per agressió física i/o psíquica. Mira com està el pati. Ah, això passava en un centre concertat. en fi, gràcies per l’ànim…
Bona vesprada