Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Municipi situat a la vessant nord de la serra del Benicadell. La superfície del terme és muntanyosa, especialment als contraforts de la serra del Benicadell, on assoleix els 812 metres d’alçària a l’Alt de la Font Freda. A les altures del Benicadell sol nevar als mesos d’hivern. Allí es trobaven les caves, en què es dipositava la neu, per tal de dur-la durant els mesos d’estiu a les poblacions circumveïnes perquè servira de refresc. Drenen el territori els barrancs del Castellet i del Pleit. A començaments dels segle XX tenia dos centenars d’habitants, però a partir d’aqueixa data la població ha anat descendent paulatinament. Actualment té escassament uns vuitanta habitants. La parròquia està dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel i pertany a l’Arxiprestat de la Mare de Déu del Remei.

 

El territori ha estat poblat des de temps remots. S’hi han trobat restes arqueològiques de finals de l’Edat de Pedra fins l’Edat del Bronze; en la Covatxa del barranc del Castellet s’han trobat fragments de ceràmica del neolític: restes d’utensilis campaniformes, sílex i ossos que constituïen un soterrament col.lectiu de l’eneolític i altres testimonos més tardans, classificables ja dins del Bronze Valencià. Carrícola fou una alqueria musulmana que juntament amb la torre del Castellet, actualment al terme del Palomar, formaven una avançada de les defenses del Benicadell. Pels anys 1090 foren testimonis de les andances del Cid Campeador. Després de la fundació del Regne de València el rei Jaume I, en 1270, el va donar a Berenguela Alfonso; tres anys després el mateix rei tornà a fer donació al bisbe de València, Andreu Albalat. Posteriorment tingué el senyoriu el cavaller Corral de Llança. En 1471 ostentava l’esmentada baronia Martí Torres. El cardenal Lluís Joan de Milà i de Borja, en 1477, vinculà la baronia de Carrícola, que passà posteriorment als Orense i els Tamarit. El senyoriu el tingué darrerament el marqués d’Albaida.

 

En 1535, s’uní a Bélgida, juntament amb Otos. En 1574 s’annexionà a Otos, en erigir-se en parròquia independet. Comptava aleshores amb 40 cases de moriscos. En 1609, any en què foren expulsats els moriscos, tenia 56 famílies de cristians nous. En 1754, l’Arquebisbe Andreu Maioral Alonso de Mella, la féu vicaria independent amb pica  baptismal i cementeri propi. Depengué com coadjutoria de la parròquia d’Adzeneta d’Albaida, fins el 15 de juny de 1972 en què fou constituïda com a parròquia independent. La seua església fou renovada en 1903. Compta amb una ermita construïda sobre el monticle de la Penyeta, dedicada al Santíssim Crist del Calvari, a qui se li professa una gran devoció, en honor del qual, igual que a l’Arcàngerl Sant Miquel, el titular, se celebren festes el dies 29 i 30 de setembre. Conserva els llibres sacramentals de Batejos, Confirmacions, Matrimonis, Defuncions i Fàbrica, des de 1864.

PD: Agraesv l’ajut d’ALlCh, de l’ALELUYA.