Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

4 de febrer de 2011
0 comentaris

Carreristes, submisos, rebels, allunyats i cismàtics (I)

     En tot gup humà, on la jerarquia exerceix despòticament el poder, creixen com a fongs els fonamentalismes. Aquella es creu dipositària absoluta de la veritat i gelosa del monopoli de la seua interpretació. Aquiesciència cega als seus postulats i rígida obediència a les seues directrius s’exigeixen als seus membres. Els grups poden ser de diversa índole: religiosos, ideològics, polítics, ètnics, etc. Però en tots ells, les lluites pel poder es camuflen , més o menys habitualment, darrere el paraigua de la defensa de la veritat continguda en el seu ideari. El problema és que quan aqueixes veritats de l’ideari entropessen una i altra vegada amb la realitat canviant. Hi ha qui pensa que pitjor per a la realitat i que és aquesta la que ha d’amoldar-se als seus postulats. I quan no tenen més remei, no solen dir “ens hem equivocat”, sinó accepten allò nou i afirmen que és una continuïtat amb allò anterior i que sempre ho havien defensat. 

     Per això, veiem amb claredat l’existència entre ells dels CARRERISTES: persones l’obesessió de les quals és fer carrera dins del grup a què pertanyen. Saben plegar-se a totes les consignes, practiquen un servilisme disfressat d’humilitat. La seua idea matriu és que qui obeeix no s’equivoca mai. Fugen del pensament original i copien el que els han ensenyat. Però només ensumen nous aires, alguna orientació novedosa vinguda de dalt, no dubten a fer-la seua i corejar-la amb el mateix èmfasi, amb què abans defensaven el contrari.

     El grup dels SUBMISOS està format per aquells que mai s’han plantejat pensar. Obeeixen a ulls clucs sense dir ni piu mai. No creen problemes, a canvi que no se’ls creen. El dubte és un luxe en què mai no han somiat. No cerquen llocs de comandament, estan bé on estan. No els abelleixen els canvis. Volen normes clares i seguretats. 

     Els REBELS es caracteritzen perquè un dia s’atreviren i començaren a pensar pel seu compte. No els fa por el dubte, ja que saben que gràcies a ell i intentat eixir-ne, avancen camí de la veritat, aqueixa dama sempre esquiva, que quan creus haver-la assolit, sempre està un poc o més lluny. Han aprés a relativitzar i a cercar l’arrel de les coses. Saben que l’ideari no pot ser quelcom rígid, sinó que ha de ser interpretat a la llum de la realitat canviant. Són conscients que l’humor és un ingredient necessari per a viure i també, com és lògic, per a pensar que és part de la vida. Si són autèntics rebels no poden ser egòlatres: el camí de la veritat està fet dels passos del diàleg, obert inclús als que es creuen en la seua possessió. Una altra cosa és que vulguen acceptar-lo: l’anatema és la seua dialèctica preferida. Un argument fet servir contra els rebels és ridiculitzar la seua postura, atribuir-los posicions diverses a les quals realment defensen: si els jerarques o els seus corifeus sostenen blanc, els atribueixen negre, encara que els rebels postulen un gris o un verd. El que més irrita els rebels és que ells no s’esclouen del grup a què s’han adherit voluntàriament. Es troben dins dels seus límits, encara no tancats en cap ramat, sinó obrint finestres i erigint ponts.

     PD: Text trobat (i traduït) en un calaix del Monestir de Santa Maria de Nassiu. 

DIA A VALÈNCIA
03.10.2007 | 9.31
Articles de repom (24)
15.06.2010 | 12.13
Ja deia jo…
28.06.2008 | 7.09

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.