Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Com vos deia en un anterior apunt sobre l’aniversari de defunció de mon pare, ma mare moria el 26 de novembre cap a les 07:00h del matí. Se’n va anar sense fer soroll, ni patir ni fer-nos patir. Sense que siga cap exageració, la seua anada fou com la d’un ocellet. Tenia 91 anys fets al mes de maig. I fins els darrers dies que ja notàvem alguna coseta, la resta dels anys els passà amb vitalitat plena. I no exagere… pregunteu a qui vulgueu que l’hagen coneguda i veureu. Quan jo tenia 18 anys passà per un càncer de pit i se’n va sortir. Casada amb Àngel Canet Climent (+), tingué dos fills: Ma del Carmen i Àngel.

I ara vos vull deixar les paraules que ma germana pronuncià en finalitzar els oficis religiosos del soterrar:

Hui enterrarem la mare. Arribarem al cementeri, on la mare es retrobarà amb el pare, més o menys, després de dotze anys.

Un proverbi africà diu que quan mor una persona gran és com si es cremara una biblioteca.

Has acabat els teus dies podent tindre en braços la teua primera besnéta. Descansa en pau!

I com deia algú: Que la llum de Crist il.lumine en nosaltres l’esperança de la resurrecció.

Finalment, GRÀCIES, a totes aquelles persones que, de veritat, li heu dedicat un temps llarg o curt, de la vostra vida: saludant-la, xarrant amb ella, cuidant-la… Tinc en el cap el nom de moltes de vosaltres, però hi ha una de molt especial i la mare ho sap. GRÀCIES!