Davant d’aquest fet, si és cert -i jo sí ho crec-, afirme des d’ací que, a partir d’aquest moment monsenyor Carlos Osoro deixa de ser el meu arquebisbe. Ell seguirà essent-ho durant el temps que el Vaticà decidisca, ho sé. Però no puc admetre com a arquebisbe meu i de la meua terra i cultura, un monsenyor que siga capaç de respectar-les tan poquet, i a més ho diga tan clarament. Ho sent. El poble valencià no es mereix un arquebisbe com vosté. Bon dia.
PD: Ací teniu el text:
Un any més hem tingut la festa de la Mare de Déu dels Desemparats. Com és tradicional, les celebracions per a honrar la patrona dels valencians han sigut en castellà. Només la Missa d´Infants ha tingut alguna part en valencià. S´ha cantat l´Himne de la Coronació. En les moments previs a la descoberta i en el trasllat s´ha sentit innumerables vegades el crit emocionat «Visca la Mare de Déu!», i poca cosa més. Igual que fa cinc, déu, cinquanta anys? Sembla que per la nostra Església no passa el temps, i que és, encara, una institució al·lèrgica a usar (amb una certa normalitat, i no en excepcions festives com la festa referida) el valencià. Una cosa està clara: als capellans de València no els agrada gens el valencià en les misses. Quant menys s´use el valencià a les parròquies millor.
L´últim exemple podria ser la parròquia de sant Pasqual Bailón, on s´ha suprimit la única missa en valencià, que se celebrava des de feia uns anys. Un altre: fa poc els canonges de la catedral varen pensar de celebrar en valencià una de les eucaristies dominicals. L´arquebisbe, Carlos Osoro, els va llevar la idea de seguida: deixeu-vos de maldecaps. Sempre hi ha excuses vàlides per a no usar la nostra llengua dins de l´Església, on no és ni tan sols de segona, és que és inexistent. Els bisbes renuncien a abordar el tema dels textos litúrgics, els anys van passant i el Concili Vaticà II queda cada vegada més lluny. Trista i amarga realitat de la nostra Església.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!