Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

21 de novembre de 2007
2 comentaris

CARDENAL ENRIQUE I TARANCON

Avui he tingut un dia molt complicat. Demà us en faré cinc cèntims. Avui sols us deixe l’article de Jordi Bort, membre de la Comissió del Centenari del Naixement del Cardenal Tarancon, publicat avui al LEVANTE-EMV.

Un cardenal per a la llibertat

L´any 2007 ha estat un any dedicat a la memòria del cardenal Tarancon, degut al centenari del seu naixement. La memòria del cardenal estarà sempre lligada a la idea de la reconciliació entre els espanyols. La seua homilía del 27 de novembre de 1975, ara farà trenta dos anys, en l´entronització del príncep Joan Carles com a Rei d´Espanya, va ser una defensa valenta dels drets humans enfront del despotisme de la dictadura. La missa de l´Esperit Sant (com a font d´esperança), presidida per Tarancon a l´església dels Jerònims de Madrid, obria una nova etapa històrica.
El seu pas pel Vaticà II (1962-1965) va ser determinant per a molts bisbes com Tarancon i també Jubany o Pont i Gol. Tarancon va tornar del Concili amb un esperit més evangèlic i més obert als nous temps. Tarancon reconeixia que havia estat «el Vaticà II, el que havia posat les llavors de la transformació de les relacions eclesiàsticocivils» a l´Estat espanyol. De fet, el Vaticà II va representar un punt d´inflexió d´una Església tradicional i conservadora, i les noves situacions i els nous temps. També el seu pas com a arquebisbe d´ Oviedo, va servir per calmar la situació de conflictes i de tensions que vivia la mineria asturiana. Després d´Oviedo, el Papa el va nomenar arquebisbe de Toledo y cardenal. Però Pau VI el volia a Madrid, per tal que conduira l´Església espanyola pel camí de la renovació, de l´aggiornamento, i perquè l´Església deixara, d´una vegada per totes, el nacionalcatolicisme. Cada vegada més, Tarancon es va anar convertint en l´home de confiança del Papa Pau VI: «Vostè ha de ser president de la Conferència Episcopal Espanyola», li digué el papa a Tarancon, «necessitem una persona de confiança». I va ser així com Tarancon, arquebisbe de Madrid i president de la CEE, es va convertir en una persona clau en la defensa de la independència de l´Església, respecte al poder polític. Així s´entén la valentia de Tarancon, davant els crits que el volien portar al «paredón», o el cas Añoveros, o la seua participació en l´assemblea conjunta de bisbes i capellans, o la defensa de l´assemblea de Vallecas, que el Govern, autoritariament, acabà prohibint-la.
Però on Tarancon se´ns revelà en tota la seua grandesa, va ser en l´homilia a l´església dels Jerònims de Madrid, en l´entronització del rei Joan Carles, aquell 27 de novembre de 1975. Va ser una homilia clarament aperturista, auténticament conciliar, que evidentment, va molestar als tecnócrates, a la vella guàrdia franquista i a tots els sectors ultres de la societat, degut a les seues al·lusions als drets humans i a les llibertats. En l´homilia, el cardenal Tarancon va utilitzar set vegades la paraula llibertat; sis, la paraula pau; i tres, la paraula justícia. Tarancon, manifestava que l´Església «no imposa un determinat model de societat, ni presenta opcions concretes de govern, ni patrocina cap forma ni ideologia política». Encara més: Tarancon, adreçant-se als reis, demanava que les autoritats estigueren «al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats i que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia».
L´homilia del cardenal Tarancon va significar la fi del nacionalcatolicisme, i la independència de l´Església respecte a qualsevol poder polític. Tarancon demanava a les autoritats que respectaren «sense discriminació ni privilegis, els drets de la persona» i que protegiren i promogueren «l´exercici de la llibertat». El cardenal Tarancon exigia l´inici d´una nova etapa, «justa socialment i equilibrada econòmicament». L´homilia acabava demanant una «autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau ampla i fecunda, en la que tots puguen créixer i progressar». Les paraules del cardenal Tarancon, van simbolitzar la reconciliació de l´Església espanyola, amb la versió política de la laïcitat, és a dir, amb la democràcia. A partir de l´homilia de Tarancon, més de mil exiliats van escriure al cardenal, agraïnt-li les seues paraules a favor de la democràcia i la llibertat
En el centenari del naixement del cardenal Tarancon, l´Agrupació Borrianenca de Cultura ha volgut fer un homenatge al cardenal borrianenc, amb la publicació d´un llibre, «Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat», que precisament presentarem a Borriana, el pròxim 27 de novembre, 32 anys després de l´homilia als Jerònims. El llibre, coordinat per un servidor, compta amb les col·laboracions del pare Josep M. Soler, abat del monestir benedictí de Montserrat (El cardenal Tarancon: una veu que encara parla), del valencià Vicent Sanchis, director del diari Avui (Tarancon, l´extrem centre. Una peça bàsica per al canvi), del professor de la Universitat de València, August Monzon (John Henry Newman-Vicent Enrique i Tarancon. Dos cardenals per als temps moderns), d´Emili Marín, director de la revista Saó (Històries menys conegudes del cardenal Vicent Enrique i Tarancon) i del qui signa aquest article (La reconciliació i el perdó, més enllà de la justícia. La llengua del cardenal Tarancon), a més d´una entrevista que Joan Garí li va fer al cardenal, al número 192 de la revista Buris-ana. El llibre, editat per l´Agrupació Borrianenca de Cultura i l´Ajuntament de Borriana, acaba amb un apèndix gràfic, amb fotografies inèdites del cardenal.
Trenta dos anys després de l´homilia als Jerònims, Borriana ret un homenatge al seu fill més il·lustre. Un home de reconciliació, d´unitat, de diàleg i de pau. Desgraciadament, la majoria dels bisbes espanyols s´han allunyat de l´anomenat esperit taranconià, i s´han situat (amb honroses excepcions, això sí) en una línia de crispació i de confrontació, diametralment oposada a la trajectòria de Vicent Enrique i Tarancon.
Segurament que amb Tarancon, actualment hi hauria una Església més plural i més senzilla, on cap persona se sentira exclosa. Amb Tarancon, avui tindríem una Església de llibertat i de tolerància, que escoltara abans de parlar, que acollira en lloc de jutjar, que perdonara sense voler condemnar. Tarancon va fer de l´Església espanyola una Església dialogant, una Església audaç, oberta a la novetat de l´Evangeli, una Església fidel al Concili Vaticà II, sense nostàlgies del nacionalcatolicisme. Amb Tarancon tindríem una Església més lliure i més evangèlica. I no una Església de privilegis i conflictes, amb una emissora de ràdio que difama i que en compte d´anunciar un missatge de pau i de tolerància, encén la crispació i la divisió entre els ciutadans. L´església ha de tindre llibertat per a transmetre el missatge evangèlic amb total transparència, però amb molta cura i sense confondre els seus fidels.
Per construir una societat digna, és necessària la veritat com a fonament, la justícia com a regla, l´amor com a norma, la llibertat com a clima. La pau no és simpliment l´absència de guerra o l´eliminació d´un dels bàndols. La pau no naix del domini despòtic d´un govern, sinó que és pròpiament l´obra de la justícia. La pau s´ha d´anar aconseguint dia a dia. I el cardenal Vicent Enrique i Tarancon, amb la seua vida va fer possible la reconciliació i la pau entre els espanyols.

De tot un poquet
30.10.2009 | 12.38
El nostre somni
11.05.2013 | 10.06

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Tinc el llibre que em vas demanar. Te’l regalaré. Afegesc també un altra llibre que en parla d’ell: "Converses amb un cardenal valencià" de Fúlvia Nicolàs.

    És curiós que Monsenyor és molt celebrat i recordat per la gent de centre-dreta valenciana i volgudament "oblidada" per l’espànyica.

    I la gernació de democratacristians que el reivindica: Tots aquells que en parla l’article, també gent de centre-esquerra, etc. Al capdavall demòcrates de deveres. No d’aquells de "toda la vida".

    Quina llàstima aquella UDPV dels Ruiz Monrabal, Maldonado Almela, etc…..i liberals com ara Ximo Muñoz Peirats, Noguera de Roig, Perelló Morales, etc……..etc.

    Cordialment. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.