Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Probablement tots hem escoltat parlar del ‘capitalisme’. Pot ser que ens coste un poc definir-lo, encara que més o menys tots intuïm en què consisteix. El que és possible que desconeixem és que el capitalisme és tan sols el rostre visible d’un cor molt més poderós, que un paradigma cultural anomenat ‘neoliberalisme’.

Sí, un ‘paradigma cultural’ perquè el neoliberalisme és molt més que una ideologia la conseqüència pràctica de la qual  és el capitalisme; el neoliberalisme’ és un conjunt d’idees que no habiten en la nostra intel.ligència sinó en el nostre cor (en les nostres consciències) i que tenim assumides com a cultura sense ni tan sols ser-ne conscients. Per exemple: el paradigma neoliberal ens dicta que el capitalisme és l’únic sistema econòmic viable i qualsevol alternativa sols serà possible mentre  en siguen variants refinades.

Feta aquesta aclaració, intentem mostrar els dos plans d’aquest paradigma. Per un costat, una de les subjeccions del neoliberalisme és la de l”individualisme’, és a dir, la creença que l’individu pel seu compte i risc, ha de ser capaç de buscar-se la vida (“l’home fet a si mateix” que ens diria el lema nord-americà ), i aquest individualisme (que és distint del sa conreu de la personalitat individual), quan llisca pel seu corrent més radical, esdevé narcicisme, és a dir, ja no sols m’ocupe de mi  mateix, sinó que em despreocupe dels altres.

I, per un altre costat, tenim l”economicisme’ que es basa en la creença que tot en aquesta vida se soluciona a base de diners (infraestructures, subvencions, etc.).

Doncs bé, aquests dos pilars del neoliberalisme, que tenim assumits dogmàticament en les nostres consciències, són dos torpedes que ataquen profundament les arrels dels nostres pobles.

En primer lloc, ataquen l’arrel cultural perquè al món rural sempre s’ha viscut (i conviscut) des de la solidaritat; és a dir, davant la necessitat es buscaven les ajudes comunitàries. L’individualisme ens fa buscar, com a solució per als pobles, no organitzar-me (i organitzar-nos) per a cercar eixides, sinó la fugida individual.

I en segon lloc, fa que als pobles se’ns mire com no rendibles. I açò té com a conseqüència que no es puga invertir en sanitat, o en infraestructures, en llocs amb tan poques persones.

A més, aquests dos pilars (l’individualisme i l’economicisme) han trobat en la cultura urbana un bon lloc on refugiar-se, doncs les massificacions són el millor lloc per a fer créixer l’individualisme i a més ix molt més rendible realitzar inversions on hi ha gran quantitat de gent. La cultura urbana s’imposa i s’acaba menyspreant la cultura rural, reduint-la a simple teatre admirat a través del seu folklore, fent dels pobles un simple lloc d’oci.

És curiós com aquests pilars del neoliberalisme els desmunta Jesús en el passatge de la multiplicació dels pans i els peixos (Lluc 9, 12-17)

Així, quan els deixebles, davant la necessitat, li diuen: “acomiada la gent per tal que vagen als pobles i camps dels voltants i cerquen hostalatge i menjar” (és a dir, ‘que cadascú es cerque la vida’), Jesús els respon de manera contundent: “Doneu-los, vosaltres de menjar” (la solució de la solidaritat).

I quan els deixebles li diuen que no tenen per a tant “a no ser que anem nosaltres a comprar” (la solució economicista), Jesús els proposa que s’organitzen: “Feu-los recostar-se en grups de cinquanta”.

Tant de bo sapiem descobrir i denunciar els dogmes neoliberals per a poder pensar i sentir seguint l’exemple del Crist  d’aqueix poble anomenat Natzaret.