Hui en dia resulta fàcil menystindre les creences, idees o valors dels qui, en el passat, no tenien els coneixements actuals, per exemple, en el cas de la salut. Tan fàcil com improcedent, ja que per als nostres avantpassats recordar episodis associats al sanador, real o fictici, podia servir de recurs per advertir del perill, o per ajudar a prevenir o guarir el mal.

De fet, per als humans també és important disposar de figures reals o llegendàries a qui acollir-se i esperar la seua intercessió per compartir col·lectivament l’esperança en la curació, factor psicosomàtic de primer ordre a l’hora d’afrontar tant la malaltia individual com l’epidèmia col·lectiva. Eixe ha sigut probablement un dels factors adaptatius que explicarien en bona part la pervivència de la religiositat, perquè contribuir a minvar l’ansietat, l’estrés i la por redueix l’excés de l’hormona cortisol, la qual cosa facilita el procés de curació i incrementa la longevitat.

Molts dels personatges que s’han enfrontat a la malaltia i a la pesta i han contribuït a véncer-los, o almenys a minorar-ne els impactes, han sigut ascendits a un estadi de reconeixement superior o transcendent, fins al punt d’esdevindre déus majors o menors; o sants, en les religions cristianes que en veneren.

Des dels inicis de l’Església, el santoral va acollir personatges virtuosos als quals s’atribuïa la capacitat d’intercedir en el Cel per a guarir malalties i que esdevenien patrons salvífics, advocats o mitjancers davant la potència divina per tal de curar determinades afeccions, com hem tingut ocasió de recordar en articles anteriors.

Els sants metges

El 26 de setembre, l’Església commemora els Sants Metges, Cosme i Damià; l’un com a cirurgià (barber, en l’antiguitat) i l’altre com a apotecari o farmacèutic. Allà pel segle VI, en època dels merovingis, sant Gregori de Tours, historiador, hagiògraf i bisbe gal·loromà, ja va parlar dels Sants Metges en el seu Liber in gloria martyrum o Llibre de les glòries dels màrtirs. I segles més tard, el 1275, el dominic i arquebisbe de Gènova Jaume de la Voràgine (Jacopo da Varazze o da Varagine), a la Legenda sanctorum o Llegenda àuria donava compte del milacre més famós que se’ls atribueix: el transplantament de la cama d’un negre mort a un sagristà blanc que l’havia perduda a causa d’un tumor gangrenat.

Segons la tradició, Cosme i Damià eren bessons cristians en època de l’emperador Dioclecià, a les darreries del segle III. Pel que fa al seu naixement hi ha diverses versions, una de les quals els fa nascuts a l’Aràbia, com resen les primeres estrofes dels goigs als Sants Cosme i Damià:

D’Aràbia en una ciutat / nasquéreu, gloriosos sants /

per naixement sou germans / i sou germans per l’estat;

puig un i altre professà / de medicina la ciència. /

Oh, sants Cosme i Damià / cureu-nos tota dolència.

Formats a Síria, exercien de sanadors miraculosos, taumatúrgics, sense cobrar pels seus serveis, per la qual cosa a les comunitats ortodoxes orientals se’ls adjectiva amb el terme grec Anàrgiroi (‘sense diners’). Els goigs ens ho recorden:

Exercíreu en lo món / de metges la professió,/

curant gratis a tothom / malalts, parts, febres i dolors. /

Puix que per la vostra mà / dispensa Déu sa clemència /

Oh, sants Cosme i Damià / cureu-nos tota dolència.

En no voler abjurar del cristianisme, van ser decapitats prop d’Antioquia de Síria, juntament amb els seus germans Àntim, Lleonci i Euprepi. Al poc temps de morir ja eren objecte de veneració per l’orbe cristià, fins al punt que ja en el segle VI l’emperador Justinià I els dedicà un parell d’esglésies a Constantinoble; després el papa Fèlix IV (526-530) li va dedicar una basílica a Roma, al lloc de l’antic Templum Divi Romuli, al Fòrum de Vespasià. I més tard va ser Jerusalem, l’altra gran capital de la cristiandat, la que va allotjar una església dedicada als Sants Metges. I nombroses relíquies es van escampar per tot Europa, en particular la presumpta espasa usada en la decapitació dels sants, que es conserva a la catedral d’Essen, al land de Nordrhein-Westfalen, i que fins i tot forma part de l’escut de la ciutat.

El patronatge d’aquests sants sanadors va anar ampliant-se, tot abastant els metges en general (junt a sant Lluc l’Evangelista), els cirurgians, farmacèutics (amb Jaume el Major) i barbers (amb Martí de Porres).

A Europa, la veneració als Sants Metges es va impulsar a partir de l’any 1268, quan el gremi de cirurgians-barbers de París els va escollir com a patrons del gremi, la Confrérie de Saint-Côme et Saint-Damien, instal·lada a les dependències de l’església homònima. Més tard, el 1400, els barbers i cirurgians de Barcelona van radicar la seua confraria gremial sota la mateixa advocació a l’església del convent del Carme. Els confrares hi accedien després d’un període formatiu de cinc anys de durada i es comprometien a ajudar els seus membres en cas de malaltia o mort. També a Reus (1471) i a Mallorca (1489) es van crear confraries de sant Cosme i sant Damià. A Alacant hi ha un carrer dels Sants Metges a la vila vella.

La importància de la formació dels professionals explica que a París es canviara el nom de la Confrérie pel de Collège Saint-Côme, que va subsistir fins al 1713, quan es va convertir en l’Académie Royale de Chirurgie de París.

A Itàlia, els Sants Metges van ser adoptats com a patrons per la família Mèdici, banquers a Florència, i per això figuren en nombroses obres d’art florentines de l’època. El prohom d’eixa dinastia va ser Còsimo de’Medici, més conegut amb el nom de Cosme el Vell (Cosimo Pater Patriae entre 1434 i 1464). Més encara, els Mèdici (‘metges’, en italià) es presentaven a si mateixos com els sanadors de les malalties que patia la ciutat. I en la Capella dels Prínceps, la més luxosa de la família, van ser sebollits els Grans Ducs de Toscana, entre els quals Cosimo I, II i III.

Entre 1887 i 1935 es va crear a Barcelona la Societat Mèdico-Farmacèutica dels Sants Cosme i Damià,[1] que reunia professionals de la medicina i farmàcia defensors dels valors i la moral cristiana en l’àmbit de la sanitat catalana, que s’associaren per a defensar la faena de les monges i altre personal religiós dedicat a la cura i el consol emocional i espiritual dels malalts, sense per això deixar d’aplicar els coneixements mèdics més avançats.

Els Sants Metges tenen dedicada una capella a la catedral de Barcelona, com també la tenen en una de les fornícules de l’ermita de Sant Antoni, a la Vila Joiosa (la Marina Baixa), i una església a Llíber (la Marina Alta).

Pel que fa a la iconografia, els sants Cosme i Damià es representen vestits amb una toga llarga i el cap cobert amb un birret, com els metges a l’Edat Mitjana; a les mans porten l’instrumental característic del seu ofici, un pot d’ungüent, un flascó de vidre per fer uroscòpia –el procediment diagnòstic més utilitzat: examinar el color i els pòsits de l’orina– i una espàtula per estendre els principis actius, fent servir com a excipients fonamentalment olis (‘ungüent’), crema de llet (‘crema’) o poma ratllada (‘pomada’).

Per últim, i no per això menys important, crida l’atenció el paral·lelisme entre aquests bessons metges (i els seus tres germans més) i els fills del déu grec de la medicina, Asclepi. Però, com diria el novel·lista i Premi Nobel anglés Rudyard Kipling, «això és una altra història». Que serà interessant comentar en algun altre article.

Revista número 506, pàgs. 14-15. Octubre 2024.