Ho sabem tot de tot? Vull dir, ja no dubtem de res? Qualsevol tipus d’intervenció pública, del nivell que siga, ha esdevingut un dictat absolut. Sentim veus a tothora, cada vegada més categòriques, que expliquen, retruquen, il·lustren o testimonien, però cap, o molt poques, gosen manifestar vacil·lació. Hem construït una societat on domina l’ego poderós i ja no hi té cabuda la indecisió o l’atenció discreta.

Què ocorre si et quedes una estona absorbida pel relat dels contertulians? Abans, res. Abans, entre xerrameques, quan algú romania capficat amb la mirada fixa sobre qui portava la veu cantant del grup, engolint-ne les aportacions i demostrant-ne l’interés amb cabotades o mig somriures, solíem creure que, en el moment en què aquell rostre segellat obrira la boca, amollaria una allau de veritats raonades. I, de fet, així solia ocórrer.

Hui en dia, però, la imatge que ens proporciona qui atén les dissertacions alienes sense interrompre-les a cada segon, ens sol dur a pensar que calla perquè hi té poc o res a dir. Com hem passat de reverenciar escoltar sense dir ni piu a considerar-ho una debilitat? Fàcil: en aquesta societat competitiva i veloç, no tenim temps a perdre amb goles mudes o titubejants. Hem de raonar tots i de tot amb una seguretat d’aplom, amb una declamació clara i sonora, perquè és l’única manera de recordar la nostra presència a la resta del món; per això no callarem per escoltar els altres.

A mi, per contra, m’encisen les persones que exposen les idees sense cap contundència, que hi interposen el silenci, assimilen amb passió les intervencions foranies, tot i ser contràries a les seues, les masteguen i, quan els toca el torn, en donen la seua visió. Quina elegància i quanta generositat tan allunyades dels galliners de brams! A pesar que ens autobombardegem amb xarxes socials, influencers de quatre xavos i tertúlies d’histèries, encara hi ha qui s’esforça per frenar els tsunamis de paraules i convertir-los en un intercanvi pausat i amable.

Ho celebre, perquè l’autèntica conversa no es redueix només a emetre sons; consisteix a comunicar-nos i albirar, de retruc, amb quines mirades els nostres interlocutors il·luminen el sentit de la vida.