Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

22 de maig de 2011
0 comentaris

CANDIDAT(o)S I INDIGNATS

     Fa més d’una hora que podem exercir el nostre dret al vot als col.legis electorals. Jo ho faré d’ací una hora més o menys. Però no vull deixar passar l’ocasió per penjar-vos els articles que Susana Fortes (El País) i Manel Rodríguez-Castelló (Levante-EMV) escrivien ahir.


CANDIDATOS (SUSANA FORTES) 

 

MUCHOS POLÍTICOS DE LOS DISTINTOS BANDOS QUE CONCURREN A LAS ELECCIONES MUNICIPALES ESTE DOMINGO NO TIENEN NI LA MÁS REMOTA IDEA DE DÓNDE VIENE LA PALABRA CANDIDATO. QUIZÁ ALGUNO DE USTEDES TAMPOCO LO SEPA, PERO EN SU CASO TIENE MENOS DELITO, AL FIN Y AL CABO NO LES VA EL SUELDO EN ELLO. PERO SI SIENTEN CURIOSIDAD, LA COSA NO DEJA DE TENER SU IRONÍA. ERA COSTUMBRE EN LA ANTIGUA ROMA QUE LOS CIUDADANOS QUE SE PRESENTABAN COMO ASPIRANTES AL SENADO, SE PASEARAN POR EL FORO DE TRAJANO, VESTIDOS DE LA CABEZA A LOS PIES CON UNA TOGA BLANCA, IMPOLUTA.CANDIDUS, EN LATÍN SIGNIFICA BLANCO, LIMPIO, SIN MÁCULA. O SEA, GENTE DE BIEN, CON UN PASADO INTACHABLE COMO AVAL. DE AHÍ VIENE LA PALABRA CANDIDATO, QUIÉN LO IBA A DECIR. TAMBIÉN EL ADJETIVO CÁNDIDO, QUE SIGNIFICA INOCENTE ADEMÁS DE INGENUO, POR NO DECIR OTRA COSA. AUNQUE ESTA ACEPCIÓN HABRÍA QUE APLICARLA CON MÁS PROPIEDAD A LOS ELECTORES QUE LES CONFÍAN SU VOTO.

No teman, no voy a soltarles ningún mitin. No soy de los míos ni de los otros, solo medio gallega y exfumadora, lo que implica una clase de descreimiento bastante superlativo. No creo en entes metafísicos superiores, ni en la justicia universal. Tampoco en el ángel de la guarda, aunque a veces tengo mis dudas. Me gusta la gente coherente con sus ideas, que respeta las reglas, pero soporta mal los tópicos, sean de izquierdas o de derechas. Detesto el seguidismo de los que suelen hablar con consignas. Y me dan un miedo atroz los que solo tienen razón y los que nunca dudan. Creo que se puede ser de derechas sin olvidar que el mercado solo es un mecanismo de atribución de precios; se puede ser socialista y no comulgar con el Gobierno por razones demasiado numerosas para citarlas aquí; se puede aborrecer del dogmatismo y confiar, sin embargo, que este país siga siendo de izquierdas. Lo que no se puede, de ninguna manera, es entregarle el voto a un candidato imputado en un caso de corrupción. Sea del partido que sea. Sería como votar por Al Capone. Vale que en esta película vayan a ganar los malos. Pero por lo menos que al final no se queden con la chica.

Durante toda la campaña estamos asistiendo a un espectáculo de alta ficción. Lo más curioso es que los políticos se llegan a creer que su mundo es el real. Ni se habían imaginado que fuera de su microcosmos de aire viciado, existía otro mundo lleno de vida con el que nadie había contado: chavales que no se pueden sentir representados por tipos encorbatados que solo aceptan viajar en clase preferente. Jóvenes que no tragan con políticos corruptos en las candidaturas, ni están dispuestos a pagar los platos rotos de nadie. Para ellos la democracia es algo más que un cheque en blanco por cuatro años. Ahora han tomado las plazas de las ciudades con un lema: “Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir”.

Y ahí están.

INDIGNATS (MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ)
 

Vist que en aquestes eleccions l’esquerra valenciana hi arriba tan dividida com sempre i que els grups civils més dinàmics i nombrosos tampoc no han estat capaços d’inspirar projectes unitaris i engrescadors que forçassen el necessari canvi; vist que el moment d’emergència democràtica que vivim en aquest país s’expressa amb la boca xicoteta quan de dipositar el vot es tracta (no m’espante vostè la clientela amb radicalismes democràtics); vist que els valencians tornem a encapçalar les enquestes patriòtiques de sentiment espanyol, només per darrere dels madrilenys; vist que mentrestant ens han furtat la cartera de TV3 i la de les caixes, per no citar-ne més, i que la barrera ignominiosa del 5% continua desvirtuant la representativitat política dels valencians; vist que els pronòstics de vot (que són molt incerts però no solen fallar) ens anuncien una altra abassegadora majoria absoluta del partit de la gran corrupció a la Generalitat; vist, en fi, tot aquest lamentable estat de coses en una campanya més aviat anodina en què la mar espanyola s’ha engolit la clau de la Matarile valenciana (com si es tractés d’unes generals), no ens queda més remei que serrar les dents i preparar-nos per al pitjor. 
I serrar les dents vol dir anar a votar, ni que només siga per costum, o per emprenyar, convençuts que els camps de l’abstenció (almenys aquesta d’avui possible) només prosperen a l’esquerra i beneficien invariablement la dreta, que no només controla els mitjans de formació de masses sinó que ha instaurat (Fabra dixit) un sistema clientelar molt sòlid entre la pròpia parròquia i no pocs acòlits. Només aconseguint de mobilitzar un gran nombre d’indignats de l’abstenció tindríem alguna possibilitat de capgirar una truita que fa tan mala pinta a vint-i-quatre hores de la cita amb les urnes. 
Dividits, i potser una vegada més vençuts (no només en les votacions), que cada u trie el color que més li rote a l’esquerra d’un PSPV amb tan poc tremp que fins ha amagat les seues sigles en algun armari del carrer Blanqueries esperant que escampe la tempesta. Si hi ha algun vot útil i valent aquesta vegada ha de ser roig i verd i del país (valencià encara). 

manel.rodriguez.castello@gmail.com 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.