Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Va néixer a Palma de Mallorca cap 1232, pocs anys després de la conquesta de l’illa pel rei Jaume I el Conqueridor. Després d’alguns anys de vida dissoluta, es va convertir a la vida religiosa. Va voler dedicar-se a la conversió dels musulmans. Amb aquesta finalitat es va posar en contacte amb sant Ramon de Penyafort, que en València i Xàtiva havia fundat escoles de llengües orientals per preparar els missioners per anar a les terres de l’Islam. En 1276 va fundar a Miramar (Mallorca) una escola amb
aquesta comesa.

Va ampliar el camp de acció docent creant Càtedres d’hebreu, àrab, caldeu i grec, en cinc centres d’ensenyament universitari. Emprengué diverses expedicions missioneres al nord d’Àfrica: Tunísia en 1239; Bugia, en Argèlia, en 1307; i una altra a Tunísia en 1314- 1315. En 1301- 1302 va viatjar a Xipre, Àsia menor, molt probablement també a Jerusalem i Palestina.

Missionant a Bugia va ser apedregat pels musulmans.  Abandonat semimort va ser recollit per uns mer–
caders que el van traslladar a la seva nau, on va expirar el 29 de juny de 1315, quan estava arribant a l’illa de Mallorca.

Va ser sepultat a la basílica de Sant Francesc de Mallorca. Des del segle XVI ha estat venerato com a beat. En 1858 l’avui Beat Pius IX va confirmar la seva beatificació. Va ser el primer escriptor que va utilitzar el valencià, com a llengua romanç per tractar temes teològics, filosòfics, retòrics i científics. La seva doctrina cristiana, en el seu origen, va constituir una base per al diàleg amb erudits d’altres religions. A València ja en vida de Ramon Llull es va constatar la seva presència amb el puixant floriment de la seva doctrina, on va tenir sempre una gran importància en la vida de la seua societat. Posteriorment la doctrina lul·liana va seguir diversos camins fins arribar a l’actualitat, en què la inves-
tigació històrica moderna ha donat a conèixer tota la transcendència del pensament de Ramon Llull a la vida de l’Església i de la societat.

Nota sobre l’apunt anterior: Malgrat el que s’ha dit abans, l’Església Catòlica, al que és el País Valencià, no fa ús de la llengua de Ramon Llull ni la de sant Vicent Ferrer. Sempre tenen alguna excusa de mal pagador per a justificar-se’n. I ja fa tant de temps d’aquesta situació que, al meu entendre, quan voldran no podran. Tant de bo m’equivocara. I una cosa que podem observar és que els bisbes nascuts al País Valencià en ser nomenats bisbes d’alguna diòcesi de Catalunya o les Illes Balears DE SEGUIDA oficien els actes de culte en la llengua habitual del poble català o balear. I per què no al País Valencià? Àngel Canet