Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
“Bausset, Pompeu Fabra, Joan Fuster i Vicent Ventura”, text de Sal.lus Herrero (Levante-EMV) (continuació de l’article d’ahir)
Lògicament, Fuster era de familia carlista, no ho va negar mai (com Dolores Ibarruri, la Pasionaria); el seu pare, el de Fuster, va estar amagat uns mesos a Sueca, en temps de la Guerra, perquè el buscaven per matar-lo per la seua ideologia tradicionalista i de dretes, finalitzada la Guerra inCivil fou inclús uns mesos alcalde de Sueca; al seu fill, necessàriament, tot allò l´afectaria i inclús el traumatitzaria una mica, perquè són fets molts durs com passa a qualsevol guerra; als anys quaranta Fuster es posa el vestit falangiste que portaven molts estudiants, i en trobar-se amb Pere Mª Orts, pels voltants del carrer la Nau, es va sorprendre i Fuster li va soltar alguns sarcasmes sobre la vestimenta que portava que (de)mostren que, a pesar de la seua familia, Fuster tenia ben poc de falangista ben jove, als dèsset anys, i als anys 50, encara molt jove, amb l´oposició de Casp i Adlert del grup Torre, s´escrivia cartes amb els republicans de l´exili americà i els enviava articles a la revista “Pont Blau”, col·laborant amb els “adversaris ideològics” del seu pare, la qual cosa prova una gran capacitat de generositat, de búsqueda de la reconciliació i una gran obertura de ment per abraçar a tot l´àmbit valencianoparlant, és a dir tot el domini lingüístic català, sense odis ni ràncors canívals; des dels anys seixanta fins al final de la seua vida es reconeixia com “un liberal d´esquerres addicte al “Manifest Comunista” de Karl Marx”, que és l´antitesi del falangisme; al llibre de Xavier Serra “Biografies parcials. Nascuts abans de la guerra”, ho conta així Pere Mª Orts que coneixia a Joan Fuster des de menut, eren amics, i havia aprés dibuix a casa del pare de Fuster: “Després de la guerra, i sent ja un estudiant de la Universitat –de fet, en el meu segon curs, perquè jo era un any més gran que ell- vaig veure un dia vindre Fuster cap a mi, vestit de dalt a baix de falangista, amb les corretges reglamentàries i tot. Em saludà, i veient-me sorprès, em digué: ´No t´espantes, que la roba va molt cara i aquesta la regalen´. Ateses les circumstàncies de l´època, i el fanatisme que ens envoltava, no podia haver dit un sarcasme més atrevit ni una irreverència més exacta”. .. El problema grós és que alguns intenten allargar aquell fanatisme ambiental de “la puta postguerra”, que diría Josep Piera, i reproduir-lo fins a hui dia.
Vicent Ventura, de tots és conegut que fou molt més temps falangista que Joan Fuster; no recorde del tot el llibre d´Adolf Beltran, que vaig llegir fa anys, de “Converses amb el ciutadà Vicent Ventura”, de Tàndem, però potser arribà a ser-ho fins a quasi “el contuberni de Munic” (1962), fa 50 anys, on anà perquè dins del falangisme i dels exfalangistes, Ventura estava a l´òrbita de Dionisio Ridruejo, i començaren a democratitzar-se, a oposar-se al franquisme i a fer-se socialdemòcrates, enemistant-se, obertament, amb la dictadura franquista i amb els seus excamarades falangistes que els consideraven uns “traidors” i uns “renegats”, com també consideraven alguns un “traidor” a l´excel·lent poeta Vicent Andrés Estellés perquè era periodista d´un diari de dretes i escrivia en valencià cultíssimament amb una bellesa meravellosa; el periodista Vicent Ventura i la seua dona, per les seues idees polítiques allunyades del falangisme, hagueren de patir exili, exterior, a Paris i a Ginebra, i, exili interior, a Dènia, desterrats; encara el recorde en un sopar que férem per celebrar el pacte entre la UPV i EUPV a meitat dels anys vuitanta i quan se n´anava a sa casa del carrer Alboraia i ens trobàvem pel pont de la Trinitat de València i ens saludàvem amablement, amb les seues ulleres de miop i els seus braços darrere de l´esquena; de Josep Lluís Bausset em consta que va fer la guerra al costat de la defensa lleial a la República i contra el feixisme de Franco, participà a la batalla de l´Ebre, i sé que després de la Guerra va patir uns mesos de presó i inclús d´altres represàlies, com no deixar-li exerci elseu ofici fins més tard, i em costa, per la lectura de “Josep Lluís Bausset, l´home subterràni” de Santi Cortés, a Tàndem, que, ben prompte, als anys cinquanta o seixanta, fou un lluitador pel valencià i pel valencianisme fins a la seua mort amb més de cent anys, l´altre dia que en soterràrem a l´Alcudia, acompanyat per mig poble i molta gent que anà de tot el País Valencià, i això li deu fer ràbia a més d´u, que fóra tan estimat pel seu poble i la seua gent; no em consta que fóra falangista, em sembla una més de les insidies de l´ebrietat de l´odi antivalencianista i anticatalanista delirant. (segueix)
En qualsevol cas, esdevé un sarcasme enorme que uns ´senyors´, que no durant la immediata postguerra, sinó, als anys setanta i vuitanta, pertanyien a la Falange Española y de las JONS i a Fuerza Nueva (partits tan ´defensors´ de la identitat “valenciana” i de la promoció del valencià a tots els àmbits, inclús a les Corts franquistes!), que s´han vestit de falangista, comprant-se el tratge, les corretges, les cadenes i la pistola, que han reivindicat el feixisme fins a fa quatre dies, -des de l´espanyolisme regionaloide- i que, ara mateix, continuen atacant amb odi els catalans i els valencians que no combreguen amb els seus odis residual, que vagen pel món sembrant zitzània, posant epítets idiotes, insults, espanyolitzant els noms dels altres escrits en valencià, quan, els que van donant lliçons de “valencianeitat” regnícola, ni tan sols s´han valencianitzat els seus noms encara, per demostrar la seua enorme i nul·la “valenciania” amb fets concrets i no amb retòrica espanyolista castellanitzadora, que és el que fan sempre; i és que -com assenyalen, al llibre “Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940”, edició d´Eulàlia Pérez i Vallverdú-, es fa servir el mateix estil que usaven els falangistes durant l´inici de la dictadura franquista, ara, reblant el clau, alguns ínclits es dediquen a ´prentendre´ insultar a Fuster, a Fabra, a Bausset i a Ventura , i em sembla ´al·lucinant´, en confirmar allò d´un espanyolisme reaccionari intolerant que no deixa viure als altres i que combat a mort, sistemàticament, les altres llengües, cultures i nacions, distintes a l´espanyola de matriu castellana, però que transplantat el “falangisme acusatori” i inqusitorial, com un zombi, al segle XXI, grinyola molt més perquè transllada a “ordres” nous l´odi vell falangista reproduint-lo amargament i escampant-lo com el gram s´escampa pels camps i asfixia les roselles, la vinya i el blat que ens dóna el pa cada dia a la nostra terra.
I sobretot , es curiós, que, inclús alguns d´aquest falangistes i ninots fantasmagòrics o epigonals tradicionalistes actuals increpen, virulentament, a les persones que més s´han destacat per salvar la llengua valenciana i per fer País Joan Fuster, Ventura, Bausset, Fabra, però també anaren a insultar, increpar i a llençar-li ous a la plaça del Carme, a un Xàvier Casp, molt major, acusant-lo de “catalanista” perquè eixia de la seu del CVC on va decidir votar a favor de la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, i es reconeixia la unitat de la llengua valenciana i catalana, tot i que fóra amb perífrasis embolicades per donar-los peixet als fanàtics i intolerants i que no s´exaltaren més del compte, i així i tot s´exaltaren violentament i inclús a punt de la seua mort i després de mort acusaren a Casp de “catalanista”; perquè, és evident que tot el que va a favor del valencià, aquesta gent està en contra, el voldrien del tot aniquilat i cada mesura a favor de potenciar el valencià i augmentar el seu ús social i la seua coordinació amb el català de les Illes i del Príncipat, els desmunta la seua ´paraeta secessionista´, (in)sostenible, només amb la fabricació constant de l´odi, del rancor i de la baralla contra els valencians sincers i honests que s´han deixat la pell per defensar el valencià-català; per altra banda és, en certa mesura, “comprensible” que ho facen els que mai els ha interessat el valencià, la cultura valenciana ni el nostre País més que per a fer anticatalanisme, perquè en la seu concepció falangista i fuerzanovista d´Espanya, la llengua valenciana i catalana (basca o gallega) és un residu a eliminar, a folckoritzar, a assimilar des del patriotisme espanyol, a ubicar-la, la llengua, a l´àmbit domèstic i a atiar instrumentalment i a fabricar –per mantenir la paraeta localera- l´odi contra Catalunya i l´autoodi contra el País Valencià amb l´amenaça, tramposa, de: “que vénen els catalans” com el pastor de les ovelles deia “que ve el llop”, quan el llop era ell mateix per mentider i trampós; per explicar-ho didàcticament, és com si uns piròmans que li calen foc al bosc intentaren fer-se pasar per ecologistas i defensors de la natura llençant benzina contra els arbres i cremant-ho tot atiant el foc i les brases de l´odi; aquesta ignominia d´atacar Bausset, no l´ha gosat fer ni tan sols el senyor Rus, l´alcalde de Xàtiva, que venint d´on ve, ha tingut la ´decència´, de reconèixer i d´elogiar la trajectòria vital i valencianista de J.L. Bausset, perquè li consta que fou una bona persona, i un professor bo i estimat a l´Institut de Xàtiva i allà on donà classes, i també a la Costera, a la Safor, a la Ribera i a tot el País Valencià.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!