l’espanyol, un marc jurídic no gaire
igualitari

Et conec, herbeta

Fa uns dies, al programa El
món, de RAC 1, el portaveu del grup parlamentari del PP de Catalunya,
senyor Francesc Vendrell, feia una exhibició del discurs de llop amb pell de
xai que el seu partit acostuma a practicar al nostre país (si se’ns permet de
dir-ne així). Preguntat sobre l’ensenyament del castellà i el grau de
competència desitjable per als escolars autòctons en aquest idioma, el senyor
Vendrell defensava més presència del castellà en el sistema educatiu català.
Fins aquí res de nou, però, per mirar d’endolcir el regust d’espanyolisme ranci
que es desprèn de tal postura, el senyor Vendrell va mirar d’amanir-la amb
l’argument de moda d’un temps cap aquí. Que és el següent: no només en
castellà, també en anglès -sense anar més lluny- hem de voler que els nostres
estudiants assoleixin el millor nivell possible. Per què, si tots estem d’acord
en la necessitat d’aprendre anglès, hem de posar emperòs a l’aprenentatge del
castellà? Al cap i a la fi, com més idiomes coneguem, millor, i el castellà és
una llengua amb una forta presència internacional, etc., etc.

Et
conec, herbeta, que et dius moraduix. Aquest argumentari de flors i violes -que és perillós precisament
perquè és de fàcil assimilació per a les gents de bona fe- amaga un seguit de
prejudicis i de tendenciositats que, quan un s’hi acosta només que sigui una
mica per fixar-s’hi, tomben d’esquena a causa del tuf que desprenen a cosa
covada i mal intencionada.

El primer prejudici que s’hi troba
subjacent ve a dir que, si els estudiants catalans no saben més anglès
(i de retruc, més castellà) és per culpa de les hores i els esforços que es
veuen obligats a invertir en l’aprenentatge del català. La idea és que acaba
pujant més el farcit que el pollastre, és a dir, que la llengua petita
(i, per tant, inútil, per il·lícit que sigui donar aquesta consideració
a una llengua que s’ha de considerar mitjana des dels paràmetres europeus)
acaba impedint l’aprenentatge de les llengües grans, que serien les que
serveixen per anar pel món. Es percep així el català com una mena de luxe
accessori que ens distreu de les necessitats realment importants, una mania de
nacionalistes tarambanes, que, al damunt, ens surt cara en termes de rendiment
i competitivitat. Resulta, però, que no es coneix cap país que renunciï a la
plena escolarització dels seus estudiants en l’idioma propi (el que aquí s’ha
conegut com a immersió lingüística) per facilitar l’aprenentatge d’una
altra llengua, i, en canvi, abunden, sobretot a Europa, els exemples de
comunitats lingüístiques reduïdes que no troben cap incompatibilitat entre
l’ensenyament de la llengua pròpia i el d’una segona, tercera o quarta llengua:
per dir-ho amb exemples, a Dinamarca o a Noruega no han tingut cap problema
perquè els respectius alumnats surtin de les aules dominant a la perfecció el
danès o el noruec -com és de raó- i, alhora, l’anglès (la segona llengua), i
encara una tercera que sol ser opcional entre l’alemany i el francès.

El concepte de segona llengua serveix
precisament per posar en evidència la principal tendenciositat que batega en el
discurs de l’herbeta: això és, la comparació esbiaixada entre el castellà i
l’anglès en relació al català. I és que una cosa és una segona llengua -que és
el que pot ser l’anglès respecte al català- i una altra de molt distinta és una
llengua cooficial -que és el cas del castellà en relació al català-. Sobretot,
quan aquesta cooficialitat es produeix en termes de supremacia jurídicament
establerta d’una llengua sobre l’altra: sembla mentida, però encara els haurem
de recordar als senyors del PP i altres respectables herbetes que Catalunya
forma part d’Espanya, i que, per tant, té com a norma suprema la Constitució
espanyola, la qual estableix que tots els espanyols (els catalans també) tenim
el deure de conèixer el castellà, i en canvi només tenim el dret de conèixer el
català (i el gallec i l’euskera). D’això se’n diu el marc jurídic que regula
l’ús de les llengües en un determinat Estat, i resulta obvi que no es pot dir
que l’espanyol sigui un marc jurídic gaire igualitari, com sí que ho són, per
exemple, el marc jurídic suís respecte a les quatre llengües que són oficials a
la Confederació Helvètica, i el marc jurídic canadenc respecte a la francofonia
quebequesa. Nosaltres els espanyols, però, ho tenim així: una llengua és un
deure, i les altres són merament un dret. Què hi farem, tant de bo algun dia
siguem capaços de corregir aquesta desproporció, etc. Però mentrestant, mentre
el marc jurídic no ens imposi també el deure de conèixer l’anglès i només el
dret a usar el català, qualsevol comparació entre l’anglès i el castellà serà
no només fal·laç, sinó que sona com una mofa sagnant. Això sí, sàpiguen els
nostres zelosos constitucionalistes que justament és aquest marc jurídic el que
invalida la seva gran fal·làcia, que és la de suposar que a Catalunya hi ha un
coneixement deficient del castellà: no senyor, a Catalunya tothom sap castellà
per mandat constitucional, i això és el que fa possible viure i prosperar en aquest
país sense parlar res més que castellà, cosa que en canvi resulta impossible de
fer parlant només català. Pel que fa a l’anglès, posem-nos a estudiar-lo amb
ganes i com més aviat millor, que bona falta ens fa. I si no, que ho preguntin
al senyor Aznar.

PD: No sé d’on el vaig treure… ho sent.