Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Després vindrà algú -des de la demagògia política- a dir que els funcionaris de les administracions (com ara els professors) cobren molt i tenen massa vacances i massa queixes. Com si ells es guanyaren les garrofes rascant soques de sol a sol i no estigueren tot l’any palpant-se la collonera per la part d’enmig…

D’altra banda, és ben trist el fet que comentes com a exemple. No tinc falsa nostàlgia, però sóc prou grandet com per a recordar les èpoques -que eren les de la meua formació com a personeta- en què la política, en especial la més propera als ciutadans acabats de nàixer a aquesta condició després del franquisme (o això ens pensàvem, almenys)  i la pedagogia eren àmbits plens d’entusiasme i ganes. De quan fins i tot els xiquets ja no parlàvem més del “sinyor alcalde tal” sinó que parlàvem del batle del poble o el saludàvem anomenant-lo pel nom de fonts, es canviaven els noms dels carrers -i els retolaven.. en valencià, mare meua!- es feien biblioteques, zones verdes, es deixava respirar l’urbanisme, i a les festes del poble venien a tocar tocatetes els d’Al Tall, la Bonet o fins i tot els de la Trinca -i comprovàvem  que els enteníem encara que no parlaren en castellà, igual que als dibuixos animats de la TV3 o al senyor Bachs. O de quan els professors deixaren de ser “don tal” i “doña qual” i passaren a ser “Rafa”, “Pep”, o “Sabi”, i no resaven el “padrenuestro” al començar la classe, i ensenyaven d’una altra manera i en valencià, i ens duien al camp a veure els pardalets, i les herbes.

D’un repent, però, els alcaldes aquells van desaparèixer, fastiguejats per culpa d’uns hòmens que deien que manaven més i no els deixaven treballar a gust. I van vindre els de repom, els alcaldes substituts, i a les festes del poble començaren a venir Georgie Dann i Los Chunguitos; i es van carregar les casetes dels pescadors de la platja per a fer xalets i un passeig marítim, malbaratant el que era de tots per a vendre-ho als “xaleteros”; i el baret on anaven a refrescar-se els llauradors i fer l’ “armorzaret” després de birbar o entrecavar passà a ser una “arrocería selecta” de mil duros el cobert. I el més desconcertant de tot és que deien que eren del mateix partit que els alcaldes primers, però no es notava. I pitjor fou quan entraren els “altres”… I què us diré dels profes? Que van com ànima en pena, envellits abans de temps, desganats, espantats per si els toca trobar-se enmig del possible tercer incendi dels lavabos del nou IES (“no hay dos sin tres”, diuen en castellà, l’única llengua que se sent al pati ara).

Xiquets… quines ganes d’agafar la maleteta i emigrar a Alemanya, com el tio Camús, que no va tornar mai!