Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Divendres a l’AVUI vaig trobar un article del Salvador Cardús i Ros –amb qui vaig tenir la sort de compartir una llarga vetllada fa un temps gràcies als xicots del col.lectiu L’OLLA- que m’ha reafirmat en la meua convicció que, si poguera votar l’Estatut de Catalunya el 18 de juny, votaria NO. Salvador Cardús ho diu molt clar i la resta són bajanades. Ací teniu el fragment:

Vet aquí, doncs, que el meu no és un sí a tres grans qüestions. És un sí a acabar amb les tensions amb el país veí i germà. I, en canvi, l’Estatut que ens proposen, més enllà de quatre millores d’estricta justícia, no ho farà possible, no resol el conflicte permanent amb Espanya. I jo tenia ganes de poder deixar de pensar en Espanya per una temporada i sentir-me una mica més universal, global i cosmopolita. I d’això no en tinc cap dubte: cap dels que ara demanen el sí podran esperar més d’un any per començar a reivindicar una interpretació generosa d’aquest l’Estatut, presentant la factura d’haver salvat la pell a Zapatero.

També és un sí a la necessitat d’una justícia distributiva que no se segueixi confonent amb la solidaritat imposada. L’Estat no és una ONG amb capacitat impositiva. En canvi, si digués que sí, em semblaria que accepto una situació profundament injusta. Si m’han d’atracar, prefereixo que em facin posar mans enlaire que no pas que els hagi de donar la cartera amb cara de bon rotllo.

El meu vot negatiu és un sí a l’irrenunciable Som una nació. Si no és encara el moment que ens sigui reconegut o que ho puguem dir pel nostre compte, cap problema: jo tinc espera. El que no accepto es que en manipulin el sentit, en desdibuixin el perfil i m’ofereixin una nació sense atributs. Prefereixo un voler ser al qual encara no ha arribat l’hora que no pas acceptar un ser sense voluntat. És per tots aquests sí que diré que no.

Fins ací el fragment de l’article. Com desitge tenir al meu País (Valencià, sí, diga el que diga el PPOE) intel.lectuals de la talla d’en Salvador Cardús i Ros.

Bon dia.