Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Les societats avancen mitjançant la investigació, els nous descobriments científics i tècnics i algunes vegades mitjançant l’atzar. Normalment avanços que comporten també alguns problemes més o menys greus.

Així ha succeït amb les xarxes socials: ha estat un camí molt gran amb les relacions socials, en la comunicació, en la llibertat d’expressió, en la rapidesa de conéixer les notícies… Però també han arribat amb un gran problema: l’addicció a les esmentades teconologies.

Les noves tecnologies no deixen de ser una eina per a ser utilitzada en benefici de les persones, però quan aquesta eina la utilitzem malament es torna en contra nostra.

Si bé és cert que les addiccions estan més presents en els adolescents i joves, i cada vegada a edat més primerenca, també és veritat que amb molta freqüència trobem més persones adultes que es passen massa hores pegades a les pantalles del mòbil, de la tauleta o de l’ordinador i que cada vegada més es tenen com a referència en les nostres videas els models que apareixen en els esmentats mitjans.

En la consciència col.lectiva, aquest tipus d’addicció el considerem com un problema personal, a tot estirar familiar,  però mai com un problema comunitari, que ens afecta tant als que podem patir com a societat en què es genera, amb la qual cosa no es cerquen solucions comunitàries.

Són múltiples les conseqüències d’aquesta addicció, com són: l’ansietat, la depressió, l’assetjament i intents de suïcidi, la violència, una percepció falsa de la societat, desconnexió amb la vida real, aïllament, etc. Moltes vegades és una conseqüència de la necessitat de les persones de ser acceptades socialment i que ara es materialitza en la recepció de likes a les nostres publicacions a les xarxes socials, de l’obsessió per estar al dia de les novetats en totes les xarxes (el que no ix en elles no existeix) i inclús apareix com una forma de véncer la nostra timidesa.

No poques persones pateixen aquest problema, i davant d’ell ens preguntem si existeix solució, si és possible fer quelcom, quina manera d’educar els fills hem de posar en pràctica per a evitar nefastes conseqüències. I sense dubte existeixen solucions per a això, encara que requereix un esforç personal, familiar, de l’entorn, que passa per la prevenció, per l’atenció a les persones afectades, la dedicació d’hores del nostre temps o l’amor que podem donar i rebre de l’entorn.

Els especialstes i professionals poden ajudar molt a donar resposta a aquest problema, però la implicació més gran ha de ser de les persones més pròximes. El contrari és deixadesa de les nostres responsabilitats com a pares, mares, germans o amics. No ens posem de costat.