Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Fa temps que el nomenament d’arquebisbe de València no havia suscitat tantes esperances. La forma tan peculiar i apassionada d’entendre esta funció per part de l’anterior titular, la condició de valencianoparlant i l’estima per la llengua d’Enric Benavent, traslladat, a més, des de la seu de Tortosa, el sentir-se tan arrelat a la seua comarca, el fet de ser un notable teòleg, el seu tarannà amable i seré… contribuïxen a explicar-ho. A això cal afegir, sens dubte, la crisi mundial i la crisi actual de l’Església, totes dos profundes i multidimensionals, i encara, en este context històric i cultural, el pontificat del papa Francesc, realment alternatiu, o, si voleu, evangèlicament revulsiu respecte de moltes inèrcies anteriors (malgrat que açò no es reconega per part del stablishment eclesiàstic). Algú ha dit que, superat amb el Concili Vaticà II el model de ‘cristiandat’ (la societat civil dirigida per l’Església), i esgotat el de ‘cristianisme’ (la fe vista sobretot com un sistema doctrinal), resta la ‘cristiania’ (un conjunt d’actituds inspirades en les opcions i l’estil de vida de Jesús de Natzaret). La cristiandat va ser derrotada per la modernitat i el cristianisme ha sigut posat en qüestió per la postmodernitat: ara ens cal ‘inventar’ (trobar) una altra manera, més autèntica i més significativa per als nostres contemporanis.

En certa forma, els tres últims pontífexs romans –Joan Pau II, Benet XVI, Francesc– han encarnat, respectivament, estes tres categories. ¿Podrà mons. Benavent incorporar eixa gran transformació i canvi de paradigma al seu ministeri episcopal? Heus ací, segurament, la seua missió providencial, realmente difícil, al front de la nostra Església particular.
Si ens remuntàvem més arrere en la història de l’Església de València, podríem donar-li la benvinguda, en nom del poble senzill, dient-li: arquebisbe Enric, ¡fa segles que vos esperàvem! Perquè, més enllà de les bones i pietoses intencions, l’afectació de l’alt clergat valencià a les classes dominants del país –al poder socioconòmic i polític– ha sigut constant, amb poques excepcions, al llarg dels temps.
Una mostra significativa i important –’sacramental’, podríem dir– la trobem en la qüestió de la llengua. El procés de castellanització de les elits valencianes, la jerarquia eclesiàstica inclosa, ha estat objecte de nombrosos estudis. Certament, la Renaixença posseïa un indiscutible rerefons cristià, i bastants clergues hi van participar. El trencament decisiu va venir més tard. Acabada la guerra civil i la duríssima persecució religiosa, l’Església valenciana, en termes generals –a diferència de la de Catalunya– no es va distanciar suficientment del franquisme, i menys encara hi va mantindre una posició crítica (’profètica’, en termes bíblics). La seua col·laboració amb el Régimen va ser plenament nacional-catòlica i la seua orientació fortament reaccionària. Això explica que el reconeixement de totes les llengües com a llengües litúrgiques, proclamat pel Concili Vaticà II, no haja sigut rebut encara, seixanta anys després (¡), per l’Església de València. I explica també que la proposta de versió valenciana del Missal romà elaborada amb tanta cura per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, haja sigut ignorada pels nostres bisbes al llarg de dos dècades.
Els cristians valencians patim així la injustícia, la humiliació i la vergonya de no disposar de textos litúrgics propis –un dret col·lectiu, abans que res– en nom d’un impossible irenisme o ‘neutralisme’, que, a més d’oposar-se a les ensenyances i l’exemple de Jesús, incomplix la legislació civil (l’Estatut d’Autonomia) i alinea l’Església amb els sectors extremistes més reaccionaris (el neofranquisme sociològic).
Resulta realment denigrant que, en la Seu metropolitana, al voltant de la trona de sant Vicent Ferrer, se senta només el llatí i el castellà. O que, en les parròquies del cap i casal, la litúrgia es puga celebrar en anglés, italià, polonés, ucraïnés i xinés… però no en valencià. Sí, hi ha la missa televisada en À Punt, modèlica en molts aspectes, que ha estat posible gràcies a l’arquebisbe Cañizares i al president de la Generalitat, però que és en realitat, no ho oblidem, un efecte col·lateral… del covid-19!
¡Benvingut siga qui a sa casa ve! El proper 10 de desembre –aniversari, per cert, de la Declaració Universal de Drets Humans i del gran teòleg Karl Barth– farem festa pel nou arquebisbe. Tot serà solemne i consolador –sens dubte, una de les especialitats de l’Església valentina. Però, tal com fem a l’inici de la litúrgia, potser caldria començar per un acte penitencial, fruit d’un bon examen de consciència i al qual hauria de seguir un decidit propòsit d’esmena. Altrament, no eixirem del triomfalisme orgullós –de l’autoreferencialitat tan fustigada pel papa Francesc– i, com advertixen els profetes, el nom de Déu «serà menyspreat entre les nacions» (la valenciana, en el nostre cas).
De pecats i faltes, en tenim molts. I, com bé sabem, cal confessar-los tots, per remots que siguen. A tall d’exemple: la intolerància cap a jueus, musulmans, cristians evengèlics, agnòstics i ateus. El silenci durant la terrible repressió de la postguerra. O davant de la persecució i el despreci a les minories sexuals. O en els anys de manipulació i foment de l’odi i la violència amb la batalla de València. O, més recentment, en les dècades de corrupció en Generalitat i ajuntaments, i de destrucció del medi natural…
Després, podrem unir la poesia a la crítica, i farem festa.

Publicat el 16-10-2022 a LEVANTE-EMV