Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Josep A. Comes

Les dues actituds alhora. Altrament no es compren el sentit profund de la premeditada coincidència del començament d´aquest jubileu amb el cinquantè aniversari de l´inici del Concili Vaticà II.
Per voluntat expressa de Joan XXIII, el concili, més que centrar-se en doctrines i veritats de fe havia de preocupar-se de l´expressió i celebració d´eixa fe, de l´anunci de l´evangeli al món actual de forma que l´encontre personal de cadascú amb Jesucrist fora significatiu per a les seues vides. Açò, segons el papa, no requeria nous dogmes ni noves condemnes. N´eren suficients actituds més pastorals. No tots ho varen entendre. Durant i en el posconcili, els detractors del Vaticà II manifestaven la seua menysvaloració del concili contraposant aquesta volguda dimensió pastoral a la doctrinal dels concilis de Trento i Vaticà I. «Aquells si que foren uns vertaders concilis», deien. 
Hom sap que la professió de la fe inclou necessàriament l´acceptació intel·lectual de dogmes i en la formació cristiana s´insisteix en eixe aspecte fonamental; però, de vegades, una certa insistència en els aspectes doctrinals ha anat –i va- en detriment d´altres realitats o principis cristians, més pastorals, com el diàleg, el respecte a les minories, la pràctica de la misericòrdia, l´exercici de la llibertat d´expressió, la lluita per la justícia, etcètera, que també conformen la manera de ser i actuar en cristià sempre i en tot lloc. Tanmateix, alguns d´aquests principis i normes, tinguts presents en el Vaticà II, encara no s´han traslladat a les estructures institucionals i pastorals de tota l´església. 
A les diòcesis del País Valencià, sense anar més lluny, després de cinquanta anys, els fidels valencianoparlants encara estem condemnats pels bisbes a no tindre oficialment els textos litúrgics en la nostra llengua; s´arrangem com podem. La instrucció vaticana per a aplicar rectament la constitució conciliar sobre la sagrada litúrgia ho mana clarament: «A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua i es sotmetran a l´examen especial dels bisbes». No cap dels arquebisbes, des de Marcel·lí Olaechea fins a Carles Osoro, n´han fet cas. El dimecres, per exemple, a la seu de València, en la solemne eucaristia inaugural de l´any de la fe, tota l´acció litúrgica va transcórrer en castellà. Tot com si estiguerem a Cantabria, el Principat d´Asturies o Zamora. Quina vergonya! No seria aquest any de la fe i de la fidelitat al Vaticà II un moment providencial per corregir situació tan anòmala?
En aquests cinquanta anys, el «volem la missa en valencià» ha ressonat de mil maneres en el palau arquebisbal. Inclús hi ha un text preparat per la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua que sols espera que es cree la comissió canònica pertinent que done el vist i plau litúrgic pertinent; però ni tan sols hi ha creada una comissió. Parafrasejant, doncs, el text de la carta de sant Jaume sobre la fe que, sense les obres, és morta, podríem dir hui als nostres bisbes: «Demostreu-nos, si podeu, la vostra fidelitat al concili sense els textos litúrgics en valencià, que nosaltres, amb eixos textos, vos demostrarem la nostra fidelitat».