Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

11 de juny de 2010
0 comentaris

Anem a menys

De la SIP sobre Bancaixa no diré res. Sembla que això d’ofrenar noves glòries a España encara està viu, massa viu encara. Sort ha estat que ha sigut Cajamadrid qui ens ha “absobit”. No vull pensar què dirien aqueixes boquetes si haguera estat la Caixa qui ho haguera fet. Però he dit que no vull escriure’n.

Relacionat amb l’anterior tema, tenim el retall al valencià, retall que també denunciava en un anterior apunt. Així dels 4.042.000€ de l’any passat per a la promoció del valencià, el consell de la Generalità ha passat a 2.682.590€ enguany. Ha estat un retall del 33%. No el 5%, el 10% o el 15%, no, el 33%. Sort tenim també que el president dels vestits s’embolica en la senyera. No vull pensar, si no ho fera, com hauria quedat aquesta partida pressupostària. 

I finalment, us deixe l’article del poeta i company de facultat (ja fa anys, però), Manel Rodríguez-Castelló, “Inútil queixa” de dimecres.

 

Inútil queixa


Manel Rodríguez-Castelló

 

Un fantasma recorre el país dels valencians: el fantasma de la inútil queixa. Mentre la meitat o més de la població continua vivint alegre sota els efectes dels narcòtics que li subministra generosament el poder, l’altra meitat (o quasi) ha convertit el lament en esport nacional i en coartada per a l’abúlia. “No hi ha res a fer”, “Els valencians som així”, “Tenim el que ens mereixem”, són algunes de les frases lapidàries amb què contertulians de tota mena, més o menys escorats a l’esquerra, coronen els pseudodebats polítics amb què s’entretenen mentre fan unes cervesetes a la terrassa del bar de la cantonada. 
El que hauria de ser l’inici d’un esforç dialèctic per comprendre’ns es converteix, amb la soferta assistència dels tòpics de la queixa (variables poc imaginatives de l’ancestral meninfotisme patri), en punt mort, en atzucac, en lamentable vici del cercle: una altra cervesa! Laborare stanca, qui ho dubta, i pensar és un dels treballs més ardus. És lògic, doncs, que la meitat o més dels valencians perseveren en la seua embriaguesa sense reparar en els funestos efectes d’una ressaca que ja és més que simple evidència (la negació obstinada de la qual és consubstancial a tota borratxera). El grupet de selectes dels embriacs simulen que beuen: en realitat es dediquen a rapinyar sense complexos tant com poden, mentre els altres, els borratxos autèntics, els votaran la gràcia amb què es munten els seus negocis mentre hi haurà vi i ofrena de noves glòries a l’estupidesa. Però i els impotents de la queixa, els orfes d’una esquerra que ni hi és ni se l’espera? 
Per començar haurien de renunciar a l’ús automàtic de la vareta màgica del tòpic i passar de les seguretats fatalistes a la incertesa creativa que arrima el muscle per al canvi. El treball és una condemna, sí, però en aquest cas (i sense que servesca de precedent ni d’indesitjat eco d’històriques misèries) l’únic que ens pot fer lliures. Pensen, els qui veuen la botella mig o completament buida, que no falten exemples a casa nostra de petites o grans victòries: Cabanyal, Escola ValencianaÉ Emulen els més eficaços, els més ben organitzats, els qui millor pensen. I no s’estiguen, si molt convé, de demanar una altra cervesa. A la salut d’aquest país, malgrat tot, nostre. 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.