Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Els mestres són fonamentals per al present i per al futur
de la societat. Durant la infantesa vaig tenir la sort de tenir-ne dos
que han marcat la meva vida de manera molt notable. Després dels pares,
foren les persones que més m’influïren per entendre allò que després he
anat aprenent voltant per mons llunyans i propers. No eren iguals ni
pensaven el mateix.

Ramon Barrull i Ramon Capell eren dos homes senzills, de
conviccions profundes, comprensius, paradigmes de l’esforç personal,
molt exigents amb ells mateixos i responsables d’educar un reduït grup
d’adolescents que no sospitàvem pas els canvis espectaculars que
s’havien de produir al món durant el mig segle següent. En aquella
Catalunya amb tantes mancances cíviques i polítiques, amb tanta misèria
material i moral, aquells dos mestres no es guiaven per les
instruccions de les lleis d’educació de la dictadura, sinó que
aplicaven criteris propis per fer pensar, per ensenyar i per conviure.
Ningú no els demanava tant. Però ho feien perquè se sentien orgullosos
de fer de mestres en aquelles terres perdudes de la vall del Corb. Els
en dono les gràcies.

Ara que s’està tramitant la nova llei d’educació, impulsada
pel conseller Ernest Maragall, vull evocar aquests records i parar
esment en dos llibres de publicació recent. Del primer, L’escola contra
el món (La Campana), de Gregorio Luri, els diaris n’han parlat a
bastament. Em quedo amb la conclusió rotunda que l’optimisme no tan
sols és possible, sinó que és el primer deure moral de l’educador. Luri
parla des de l’experiència i defuig els tòpics que ens volen fer creure
que tot és un desastre en l’àmbit de l’ensenyament. És un llibre força
recomanable, tant per a pares com per a mestres.

El segon llibre és la biografia Maria Rúbies
o el repte constant (Pagès Editors), de Josep Varela, que ha recorregut
el paisatge humà de les terres lleidatanes traçant perfils de molts
personatges desconeguts perquè no formen part dels cenacles benpensants
de Barcelona o de Girona. Costa tant que les coses que passen a Lleida
–també les culturals– arribin al gran públic de Catalunya que a vegades
penso si els lleidatans no juguem en una altra divisió.

La tasca cultural de l’editor Pagès, per exemple,
hauria de merèixer un monument nacional, amb els centenars de llibres
d’història, d’assaig i dels fets més diversos que figuren al catàleg de
la seva editorial. Maria Rúbies ens va deixar el gener de 1993, quan
només tenia 60 anys. Diu Josep Varela que “per a un país en perpètua
reconstrucció com Catalunya, determinades desaparicions no solament són
doloroses, sinó dramàtiques. Pensem en Prat de la Riba (47 anys), Jaume
Vicens Vives (50 anys) Josep Pallach (57 anys), per exemple. Com hauria
canviat el panorama de Catalunya si aquestes persones haguessin viscut
només vint anys més!”. És cert. Encara avui són figures de referència,
sobretot si pensem en la nostra immersió en una societat materialista i
gairebé amoral, en una societat regida per l’escepticisme i per la
relativitat de les coses. Maria Rúbies ha de ser recordada pels valors
que ensenyava, però, per sobre de tot, per la seva conducta personal en
els camps de la política, la religió i la pedagogia.

Per aquest tarannà alhora tolerant i ferm, Rúbies era
una persona incòmoda per als polítics, ella que feia política en
l’àmbit educatiu. Fundà l’Escola Espiga de Lleida, contribuí a la
creació de l’Escola de Mestres de Sant Cugat i fou la primera
presidenta del Consell Escolar de Catalunya, el 1986. Passà per la
política, i fou senadora i diputada a les Corts. Elegida diputada del
Parlament de Catalunya a les eleccions de 1984, es retirà de la
política activa, desenganyada per l’aprovació de la llei del joc i per
la màniga ampla dels afers polítics.

Pensava, de tota manera, que la política era imprescindible.
Prou que es veu quan escriu sobre la “necessitat que tots els nens
tinguin escoles dignes, netes, ben organitzades, que no hi hagi més de
trenta alumnes per aula; però tot això, per molt que es lluiti, no
s’aconsegueix si no es dictaminen solucions polítiques”. Coincideixo
amb la seva idea que “si volem tenir una Catalunya democràtica, on
tothom pugui viure en llibertat i sense injustícies, cal començar pels
fonaments, o sia per l’ensenyament. Si els nens i nenes no poden tenir
les mateixes oportunitats per rebre instrucció, educació, tenir una
professió, una carrera, sense això, de programes econòmics ja en podrem
explicar i fer, que de societat justa, igualitària i democràtica no en
tindrem”.

Aquesta voluntat de Maria Rúbies està en la línia del personalisme de Mounier.
Ella creia en les possibilitats de tothom d’aprendre, de millorar, i en
l’obligació moral de fer-ho. Era una mestra de cap a peus, compromesa.
Tant el llibre de Gregorio Luri com el de Maria Rúbies són instruments
de reflexió positiva, optimista, de servei a la societat. Aniria molt
bé que els legisladors que tramiten la nova llei d’educació els
llegissin. I, si més no, que els mestres, els arquitectes de la
societat del futur, els tinguessin de punts de referència.