Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

3 de gener de 2012

2 comentaris

Al voltant de les necessitats humanes (1)

Per Nadal tot el món, molt més els xiquets, gaudim amb l’esdeveniment popular dels Reis Mags. Recorde que en un reportatge televisiu vérem amb alegria nombrosos xiquets plens i plens de regals de tot tipus. També em resulta curiós contemplar una xiqueta, que malhumorada, apartava amb un colp de mà un paquet que contenia un gosset en compte de l’ós que ella havia demanat.

La pregunta que podem fer-nos és: Però calen tants “trastos” per tal que un xiquet siga feliç? En definitiva, què li cal a un xiquet per tal de ser feliç? Ens ho hem preguntat els aduls seriosament? Quan els omplim d’innombrables regals, en qui estem pensant, en ells o en nosaltres? Volem que gaudesquen, que els faça créixer com a persones, fomentar-hi la imaginació, la inventiva, la sociabilitat, la solidaritat…, o volem “quedar nosaltres bé” amb els seus pares o amb el xiquet mateix? Realment, què necessita un xiquet?

I això ens duu a les “necessitats”, perquè hi ha necessitats reals i necessitats “creades artificialment” a través dels mass media.

Quines són les necessitats reals? aquelles que imperiosament hem d’atendre perquè afecten la vida i la dignitat de la persona:

–Les materials, sense les quals no podríem mantenir dignament la pròpia vida, com l’aliment suficient, el vestit, l’habitatge…
–Les culturals, sense les quals no podríem relacionar-nos dignament amb la resta, com l’educació, la formació, el saber interpretar la realitat…
–Les espirituals, les més radicalment humanes, que ens omplin de dignitat, perquè donen sentit a la nostra existència, com són els valors humans, les creences religioses, poder expressar públicament la meua fe…

Les necessitats creades, contràriament, són les que, resultant prescindibles per a la nostra dignitat i creixement com a persones, han estat col.locades sibil.linament en la nostra consciència fent-nos creure que sense elles no podem ser feliços. Són les que ens duen a comprar i comprar i consumir sense mesura “coses”, que al dia següent tirem sense càrrec de consciència. Aquesta és la poteta del capitalisme.

Els xiquets comencen prompte a ser les primeres víctimes d’aquest món consumista, que sense pietat ha creat aqueix cruel sistema capitalista. Però ells no són els únics. Tots nosaltres hem assumit aquest consumisme, que el veiem com a normal.

Comparteix això:

Relacionats

L’ORACLE IMMINENT

20.06.2007 | 6.04

A CULTURA

LLIBRES I EDUCACIÓ

23.03.2015 | 5.36

A CULTURA

Carme Miquel ens ha deixat

18.06.2019 | 12.43

A ARTICLES, CULTURA, EDUCACIÓ, PERSONAL, POLÍTICA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Jes ha dit:

3 de gener de 2012 a les 1:38 pm

Estic d’acord a mitges amb el teu apunt, Àngel. Trobe que cal tindre “coses”, que cal infondre el xiquets l’amor per les coses, per tindre i conservar i donar coses. Mira que no dic “consumir” coses. Per això m’agradaven (m’agraden) tant els contes d’Andersen que ens descobríem l’anima de les coses, dels soldadets de plom, de les ballarines de paper. De menut plorava desconsoladament si se’m trencava un joguet. Supose que per això m’agrada tant aquest poema de Juan Ramón Jiménez:

http://parlemdunaltracosa.blogspot.com/2010/09/coses.html

Respon