Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

22 de febrer de 2007
General
2 comentaris

AL PAÍS VALENCIÀ CAP TOT,I SI NO US HO CREIEU, LLEGIU EL QUE SEGUEIX

Ahir
el València CF jugava contra l?Inter de Milan. Empataren a dos gols. Fins ací
res a dir. Però el conseller de Territori, el sr. González Pons, i el cap de l?oposició
a les Corts Valencianes, acompanyaren l?equip. Vull pensar que no era per dur-los ?les
pilotes?. I així el conseller no assistí al ple de les Corts i el sr. Castellano (PP)
no pogué negociar amb Juan I. Pla (cap de l’oposició) la reforma de la llei electoral. I tot això
ho pogueren fer perquè nosaltres, ciutadans d?a peu, els paguem uns bons sous
(si és que no s?ho van pagar de la seua butxaca, cosa que m?agradaria saber). Així
no anem a cap lloc. Cal un daltabaix que netege d?una vegada les males maneres
dels nostres polítics (sobretot, dels dos partits espanyols ?sabeu massa a qui
em referesc).

I
per acabar el post d?avui ací us deixe l?article que l?escriptor Eduard J.
Verger
escriu al Levante-EMV. Germanes i germans del nord, mireu quina és la
trista realitat que ens (als valencians) envolta i vigileu per tal de no
arribar a una situació semblant.

«Er valenciano ez andalú» (segona part)
EDUARD J. VERGER

L´altre dia, el nostre molt honorable president de la Generalitat em va
deixar de pedra. No pel que digué (que jo ja ho sabia), sinó per tan
clar com ho va dir, sense retòrica sobrera, amb convicció evident, amb
entusiasme, dirigint-se a la comunitat andalusa resident entre
nosaltres: «Me siento tan andaluz como el que más». Ho va dir així, en
la llengua dels andalusos, que és (com vostés saben) el castellà. Un
castellà sui generis, tan sui generis que, per a referir-nos-hi, també
en solem dir «andalús»; però, al cap i a la fi, és el mateix idioma que
parlen els manxecs, els extremenys, els castellans vells i els nous…
Així és que, per si vostés no se n´havien adonat, tenim un president
que, entre altres coses, és andalús, molt i molt andalús: ho ha dit ell
mateix.

Això no em pareix malament: cadascú és qui és, però pot
sentir-se com vulga. El que m´escandalitza una mica (o no tant: només
una miqueta) és que no puc imaginar-me el mateix president dirigint-se
a una reunió de catalans, residents o no a València, tot dient-los que
«me sent tan català com el qui més». I això que, posat a dir-los-ho,
els ho podria dir en català, un català sui generis, tan sui generis que
ací el solem anomenar valencià. Però jo sé (i vostés saben) que això,
el nostre molt honorable president, no ho dirà mai. I també sabem,
vostés i jo, per què.

El molt honorable president pareix compartir la teoria segons
la qual els nostres veïns del nord volen colonitzar-nos, annexar la
nostra llengua a la d´ells, apropiar-se la nostra literatura i els
nostres clàssics, jo què sé, engolir-se´ns vius. En canvi, se sent
identificat amb tota la resta del veïnat, la que parla (matís amunt,
matís avall) la mateixa llengua que els andalusos, i no recela que
aquests vulguen imposar-nos res, ni apropiar-se res d´allò que és
nostre.

Potser per això passa el que passa, i el que passa és una cosa
que el nostre molt honorable president i els seus honorables consellers
volen que no advertim, que ho ignorem, que no hi oposem resistència,
que ni ens n´adonem. No volen que notem que, a cada any que passa, i
gràcies a la seua política, les estadístiques fiables diuen que al País
Valencià es parla més castellà i menys valencià (o, si vostés volen,
més andalús i menys català). Diuen que no s´ha d´imposar el valencià a
ningú, però se´ns imposa el castellà a tots, com si això fóra la cosa
més natural del món. Neguen la unitat de la nostra llengua (perquè
junts seríem més forts: ja ho digué Muntaner) i ens aüixen a odiar els
catalans, que no ens donen aigua; però s´identifiquen amb els andalusos
(tot és poc per a ells, pobrets, i cal ser solidaris), que ja han
tingut i tenen moltes coses que nosaltres no tenim ni tindrem en anys i
anys, si és que les tindrem mai: millor estatut, millors
infraestructures, millors finances, un president que és i se sent
andalús, llengua no qüestionada i obligatòria arreu, millor imatge en
el món després de l´Expo, i ara aspiració a seu olímpica, per si no
n´hi havia prou. Però nosaltres, els valencians, no hem d´envejar res
d´això, perquè, malgrat estar endeutats fins al coll, a més de
solidaris som tan rics!

Ja només ens faltava un president que vol ser andalús, i un
aspirant a president a qui li importa un rave la baralla sobre la
identitat del valencià, perquè ell «no és nacionalista», diu que.
Mentrestant, sentim ploure: ara poc ha, una ministra presumia que
Espanya, d´ací no-res, serà l´Estat europeu amb més quilòmetres de vies
d´alta velocitat. Doncs bé, quan es complirà aquesta profecia, es podrà
anar com un llamp des de Barcelona, passant per Lleida, Saragossa i
Guadalajara, a Madrid, i des d´allí continuar viatge a Valladolid, o a
Toledo, a Ciudad Real, a Còrdova, a Màlaga i a Sevilla. I viceversa. I
València? València, senzillament, serà un poc més andalusa i un poc
menys catalana, però sobretot continuarà essent, com deia Rita, «la
envidia del mundo». Quina vergonya aliena, quin horror!

*Escriptor


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.