És el què diu la dita i a fe què n’és més d’un d’ensurt diari, amb el què ens obsequia Rajoy. Un Rajoy presumptuós, que es vantava d’arreglar-ho tot en arribar a la Moncloa. I no. Pensava que com els mercats són de dretes i ell també, congeniarien. I tampoc. Esperava que Europa es rendiria al seu encant i que l’amistat amb la Merkel el salvaria i Brussel·les no para de posar-li deures. I si en faltava alguna li nacionalitzen la filial de Repsol i ho fa un govern populista i dretà com el seu: el de l’Argentina. El més escandalós de tot, però, és com es dispara l’atur i aviat en seran el doble els parats, que quan ell s’exclamava contra Zapatero i el tractava de tot. Tant de bo la cosa li esclate a les mans i haja de ser substituït —com Berlusconi—, per un tècnic de prestigi que pose ordre al seguit de despropòsits que està generant la seua incompetència.
I mentrestant se’n “destapa” una de nova: el ministeri de defensa —de qui ens ha de “defensar”, per cert?— té comandes de 27.365 milions d’euros- heretades (!) del temps d’Aznar i per als pròxims tretze anys (?). I és que el del bigoti pensava mantindre’s al poder sine die, amb uns deliris de grandesa només comparables als de Napoleó, Mussolini o Hitler. Tampoc ara Rajoy —tant segur que es mostrava de poder arreglar-ho tot— no sap què fer, per no disparar el dèficit encara més, ja què en 2012 ha de preparar 2.370 milions, per saldar el deute armamentístic. La quantitat equival a 2.7 punts del PIB, quasi el triple de la retallada que els comunitats hauran de fer en despesa social —que ja se sap que són coses secundàries— i deu vegades més del què el govern pensa recaptar amnistiant als grans defraudadors. Pot ser que l’assessore el ministre Morenés, que fins ara ha estat fabricant d’armes i ocupà el càrrec de secretari d’estat de defensa amb Aznar i que estigué en el secret de facilitar crèdits per als industrials de la mort a interès zero i a vint anys vista. Si els socialistes foren la meitat d’agressius que els “populars” muntarien un “cristo” amb el tema o l’haurien muntat fa anys, en fer-se càrrec del govern amb una tal herència del PP.
El que fa temps que no “ piula” és el “piquito de oro” de Gonzàlez Pons. Clar, decebut en no haver obtingut de Rajoy, un ministeri, com a premi als mèrits que feu, en “assotar” a Zapatero, durant tota la legislatura amb mil ocurrències, despropòsits i falses acusacions, ha emmudit a l’espera de millors temps. I és que Don Mariano ha estat un desagraït, certament, amb el bon paper que hauria fet aquell individu de camisa blanca i posar cregut, com a ministre d’exteriors —un segon Piqué, vaja—, o fins i tot de justícia atesa la seua condició de jurista i tot. I no. S’haurà d’esperar a la primera crisi de govern “popular”, que es produirà —i no trigarà massa— a la vista de les errades “de bulto”, les contradiccions permanents i la ineficàcia manifesta d’un gabinet que presideix, “de facto”, la filla del general Sàez de Santamaria.
Amb tot, el carrer es mou i centenars de milers de ciutadans —la policia governativa del PP ho rebaixa a desenes— es manifesten per tota Espanya, contra les retallades en sanitat i educació —“inevitables” segons Rajoy, no com en armament que sí que són evitables—. Tot començava en vespres de l’1 de maig i com a prolegomen de les successives mogudes dels pròxims dies, amb una xifra d’atur —5.7 milions— que si l’anunciava Zapatero se l’hagueren menjat viu: els de l’oposició d’aleshores —els “populars”—, els sindicats i els seus, ja que amb només 3 milions ja el posaven a caldo. El cas és que el tàndem Montoro-de Guindos estant lluint-se de paraula —amb contradiccions contínues— i de fet —amb retallades que Europa comença ja a qüestionar—: tot val, però, per afeblir l’estat social, democràtic i de dret i per vendre-se’l a les multinacionals i les instàncies financeres i bancàries. I a fe que ho estan aconseguint, doncs ja hem entrat oficialment en recessió i la nostra economia s’ha convertit en un “nyap”, gràcies a la “confiança” dels mercats, que Rajoy anunciava cofoi, quan ja les enquestes el donaven guanyador “absolut”.
Encara com hi ha algú —ni que siga el rei— que demana disculpes, perquè entre certs polítics això és tabú: mai de la vida. La policia governativa —a Madrid, Barcelona, València… per tot arreu— es comporta com una colla d’energúmens i genera un desordre públic sense precedents i el polític de torn —ara el ministre de l’interior, sr. Fernàndez— s’entesta en defensar —a les corts i als media— aquella brutal actuació, com a proporcionada (!) i adient (?) a la situació. La cosa, però, és tant evident que ha hagut de saldar-se amb la dimissió del cap dels uniformats a València, que tingué l’ocurrència de qualificar als manifestants d’ “enemigo”. Clar que el seu cessament s’ha “maquillat” amb l’aparença d’un ascens, per ocupar una plaça fantasma i del tot inútil, com a “agregat” d’Interior en alguna ambaixada. Costa de creure que ara que s’estan suprimint llocs de professors i metges, a tort i a dret, es creen o es mantinguen unes tals “ocupacions” a l’exterior: El ministre del ram —Margalló amb accent, mal que li pese— hauria d’explicar-ho, si pot. Clar que, amb el cessament del tal funcionari policial, ha salvat la pell la delegada del govern central —no fa massa consellera de Camps, es veu que n’hi ha d’“intercanviables”- sra. Sànchez (i)responsable política de tot l’affaire.