Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Benvolgut bisbe Enric: aquest dilluns 10 d’octubre, festa de l’arquebisbe valencià Sant Tomàs de Villanueva, el papa Francesc t’ha nomenat arquebisbe de València, després d’haver estat uns anys el pastor de la diòcesi germana de Tortosa.

He de dir que me n’alegre i molt, que tornes a la diòcesi de València, on vas ser ordenat bisbe auxiliar, on vas rebre l’ordenació presbiteral, on vas estudiar al Seminari i on vas nàixer (a Quatretonda) a la vida i a la fe, pel baptisme. Em sap greu pels cristians de Tortosa perquè perden un bon pastor, estimat i valorat per preveres, religioses i laics. I també em sap greu perquè Tortosa sembla ser una llançadora per arribar a d’altres bisbats: el bisbe Ricard Mª Carles va passar de Tortosa a Barcelona, com també va fer el mateix el bisbe Lluís Martínez Sistach, que passà de Tortosa a Tarragona. I igualment, el bisbe Javier Salinas va passar de Tortosa a Mallorca.
Bisbe Enric, ens hem trobat diverses vegades a Montserrat, i sempre t’he vist amb el teu somriure als llavis, el bon humor i amb l’alegria de la fe al cor. Testimoni de l’Evangeli, ets un bisbe que creu en Déu! I valldalbaidí, ets un bisbe que a Tortosa vas valorar i estimar la nostra llengua i per això vull creure que a la diòcesi de València sabràs introduir, finalment, el valencià a la litúrgia, encoratjant els capellans a utilitzar la llengua de Sant Vicent Ferrer als nostres temples, amb naturalitat.
Demagògicament algun arquebisbe, com a excusa per no introduir la nostra llengua a les esglésies, deia que no hi havia una demanda per part dels cristians valencians. Però aquests bisbes contraris al valencià, obliden que després del Vaticà II, (i això ho he viscut jo), tampoc no hi havia una demanda de la litúrgia en castellà, ja que tot es feia en llatí i la gent estava acostumada a seguir la missa en aquella llengua. I per això els capellans, a tots els pobles, repartien uns llibrets en castellà, perquè els fidels pogueren seguir la missa i respondre en castellà. I és que després del Concili, la Constitució Sacrosanctum concilium demanava la introducció de la llengua vernacla a la litúrgia. Però a les diòcesis valencianes, a excepció de la de Tortosa i la de Sogorb-Castelló (amb el bisbe Pont i Gol i Cases) els bisbes de València i d’Oriola-Alacant van considerar (absurdament!), que la llengua vernacla dels valencians era el castellà. I així estem fins ara. Per això em van agradar tant les teues paraules a l’entrevista al programa de TV3, “Signes dels temps” del 9 de juny de 2013, quan a la pregunta del presentador del programa sobre la diòcesi de Tortosa (amb territori valencià i català), tu li vas respondre que “l’Església ha de compartir les inquietuds dels pobles”. I pel que respecta a la catolicitat de l’Església, vas dir “que significa que si jo vaig a un lloc que té una cultura, una llengua pròpia, jo dec estimar eixa cultura, he de fer meua eixa llengua i dec d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat”. Quines paraules tan plenes de saviesa i de sentit comú! És el que fa el bisbe de Burgos i el de Màlaga utilitzant el castellà a la litúrgia i el de Roma, amb l’italià o el de Nova York, amb l’anglès. Utilitzen la llengua del poble que serveixen.
Si els bisbes que hem tingut fins ara al País Valencià hagueren tingut la teua sensibilitat per la llengua i la teua actitud a favor del valencià, la nostra llengua no continuaria exclosa i prohibida als nostres temples. És veritat que els bons bisbes Rafael Sanus, Josep Mª Cases i Josep Pont i alguns capellans, van fer tot el que van poder perquè el valencià entrara a l’Església. Però els capellans valencians no van tindre mai ni el recolzament ni la comprensió dels bisbes de les diòcesis valencianes, (a excepció de Pont i Gol i Cases). Ara a més, es dóna la circumstància que un bisbe, el d’Oriola-Alacant, que parla eusquera , no parla valencià.
Amb tu com a nou arquebisbe de València, vull creure que serà possible la normalització de la nostra llengua a l’Església (malgrat que et trobaràs amb reticències de la “vella guàrdia”) i un merescut homenatge de l’Església valenciana als benemèrits mossens, Vicent Sorribes, Antoni Sanchis, Josep Antoni Comes, Vicent Micó, Alexandre Alapont i Emili Marín, i al P. Pere Riutort, capdavanters en la recuperació de la nostra llengua a l’Església.
També espere i desitge que al Seminari de València s’estudie valencià, perquè així els futurs preveres puguen celebrar la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer i de la Beata Pepa Naval.
Fa uns dies, l’abat de Montserrat, Manel Gasch, en l’entrega dels Premis Crítica Serra d’Or, va dir que hui, “escriure en català és un acte de generositat”. També ha estat un acte de generositat i de compromís amb la llengua del nostre poble, la tasca dels capellans que celebren la litúrgia en valencià.