vaig deixar (i enllaçar la trista notícia) al facebook. I avui, des del sentiment que experimente per una altra mort d’una persona d’aquelles que deixen empremta per allà on passen, vull unir-me al dol de la família personal i la docent i discent que han pogut “gaudir-ne” durant 40 anys a Ontinyent (Vall d’Albaida). Ací trobareu la notícia. 

I us deixe l’article de Vicent Partal, “De Joans i Empars” (d’aquesta casa), i el poema escrit per Carme Miquel dedicat a Empar:

Lliurament ahir dels premis de la Fundació Lluís Carulla a la casa de la ciutat de Barcelona. Dos dels guardonats, Joan Font, empresari de Torelló, i Empar Granell, mestra d’Ontinyent, fan dos discursos espectaculars, engrescadors amb el país i la seua gent, dels que trobem a faltar als parlaments. Supose que no els han coordinats, però llegits, dits, l’un darrere l’altre, dibuixen una imatge colossalment atractiva. Des del sud i des del nord, des del nom conegut de la gran empresa Bonpreu, i des de la simple i discreta escola de la Vall d’Albaida, Empar i Joan reconforten i animen, fan somiar. Ens diuen que la llibertat és un hàbit i que cal marcar-nos ambicions més grans i ho diuen representant milers de persones que fan la seua feina i a més, cada dia, fan país. 

Vaig eixir de la casa gran reconfortat. Malgrat l’absència a l’acte de l’alcalde Hereu, semblava difícil un escenari millor per a un vespre de conjura cívica com aquell. I Empar Granell ho va remarcar al principi del seu discurs, reclamant per a tots aquest Consell de Cent, bressol de la nostra història. Escoltant-la, escoltant el seu discurs, serè però rialler, sòlid i lluminós, ample en la intenció i concret en el discurs, era difícil d’oblidar que aquest país funciona perquè hi ha desenes de milers de Joans i Empars, gent que treballa bé, amb qualitat nòrdica, amb posat luterà fins i tot, amb passió llatina i amb un entusiasme inesgotable. Enmig del coragre que, des de fa mesos, ens fa venir, a molts, la incapacitat general de la classe política de marcar un rumb clar, veure ahir al vespre com aquells set premiats assumien la seua feina de cada dia i el seu deure cívic sense la menor ombra de dubte impressionava. 

Impressionava i feia pensar. Joan Font, un dels empresaris més brillants del país, no es va estar de dir que l’era de la pedagogia s’ha d’acabar, que no pot ser que a sis-cents quilòmetres de distància decidesquen per nosaltres i que cal fixar objectius molt més ambiciosos que posen fi, d’una vegada, a la situació actual. 

Assegut al meu lloc, no vaig poder estar-me de pensar que, amb el futur creixent des de baix gràcies a gent que parla així, és difícil d’imaginar com podran els espanyols evitar un canvi de soca-rel en les nostres relacions amb Europa i amb el món. I em vaig posar content.