Punt de Mira
Diverses persones que participaven en la manifestació nacional de
València, el 5 de maig, van ser agredides impunement per grupuscles
feixistes. Algunes van haver de ser ateses als hospitals de la ciutat
davant la gravetat de les ferides. No cal dir que les diverses policies
espanyoles, al servei dels interessos del Partit Popular, no només no
van practicar cap detenció sinó que en algun dels casos van protegir
els agressors (simpatitzants del PP), una actitud que ja és un clàssic.
Per si no fos prou, el tracte que van rebre els agredits de les
autoritats judicials, en interposar les prescriptives denúncies, va ser
humiliant.
Aquesta és la segona agressió indiscriminada que es produeix en poc
temps pel simple motiu de parlar en català, que és el motiu que va
precipitar bona part dels atacs contra grups de persones que circulaven
pels carrers de València un cop s?havia dissolt la manifestació. El mes
d’abril, el PP va permetre tota mena de coaccions, amb agressions
incloses, a les persones que van assistir a l?acte de presentació del
candidat d?Esquerra Republicana del País Valencià, Agustí Cerdà, a la
presidència de la Generalitat Valenciana. La policia va permetre situar
dos grups neofeixistes a l?entrada del recinte on es va celebrar el
míting, de manera que podien increpar, escopir i fins i tot agredir
totes les persones que hi accedien. La policia espanyola, sota les
ordres del delegat del Govern (PSOE), es va limitar a contemplar-ho
passivament. (informació extreta de la pàgina http://www.directe.cat)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’opinió d’alguns valencians residents a Mèxic reputa imperialista la nostra doctrina de la unitat nacional dels catalans, valencians i balears. No ens estranya gens aquesta reacció; és més, l’esperàvem. No per això la discutirem, perquè discutir-la representaria, almenys en principi, admetre dos insults, un a Catalunya i l’altre a València. A Catalunya atribuint-li un esperit de domini i a València un esperit d’inferioritat. Ni l’una cosa ni l’altra no són certes. Ni Catalunya intenta exercir cap hegemonia imperial, ni es pot acceptar que València, rica i forta, hagi de viure en temors d’imposicions. València és prou capaç de defensar-se per ella mateixa. Preferim deixar opinions, com la del nostre suposat imperialisme, enel terreny dels conceptes revellits, que les noves generacions estan cridades a superar, empeses per la força de les realitats.
Les realitats ens uneixen, encara que ens entestem a viure en divorci. Uns fets històrics ens portaren a lluitar junts, catalans, valencians i balears, en la guerra de Successió (1702-1714), cloent la història de les nostres antigues relacions. Uns altres fets, encara recents, ens han portat a lluitar novament junts, inaugurant les nostres relacions futures. Dues Espanyes, com en el segle XVIII, dues mentalitats, s’han enfrontat en la guerra, a la qual ens abocà la reacció espanyola, a partir de l’any 1936. Nosaltres, catalans, valencians i balears (Mallorca quedà presonera i no ens la van deixar alliberar) formem en aquesta conflagració el nervi de l’Espanya democràtica i revolucionària. ¿Potser us entusiasma el Madrid heroic? No us hi entusiasméssiu gaire. Si teniu memòria, recordareu que Madrid no fou heroic fins que les columnes catalanes i valencianes, conjuntament amb les brigades internacionals, van marxar pels seus carrers. I havia d’ésser així, perquè Madrid és un poble dividit, meitat de la reacció espanyola, meitat decantat al nostre esperit secularment democràtic. És, per tant, una ciutat vacil.lant entre dos móns: el castellà, que somnia un imperi de monjos i de militars; i el nostre, el de la llibertat de cara a un demà més humà. Ara bé, la guerra esclatà entre aquests dos móns i no ha pas finit. El règim de Franco no és la pau -cosa en la qual crec que tots els valencians estan d’acord amb els catalans-, sinó un parèntesi en el combat. Els fets ens mantenen en el mateix camp, i junts haurem de tornar a lluitar, perquè la caiguda del règim franquista no serà pas un trànsit incruent. El fantasma de la restauració monàrquica es dibuixa, diuen, com una futura solució. ¿Qui ho pot creure? Les dues Espanyes, tradicionalment emmarcades, tornaran a la brega. És massa senzill carregar la culpa a un Primo de Rivera, ahir, i ara a un Franco,dels mals reaccionaris que periòdicament assoten els nostres Països. Els "pronunciamientos", tan típics de la història peninsular del segle XIX, que es repeteixen en aquesta primera meitat del XX, no són un caprici de militars apinxats. Tenen arrels profundes en el poble, són el fruit d’un divorci de mentalitats. La unitat del poble espanyol és una entelèquia de la qual esparla esportivament, per amagar l’existència de les dues Espanyes, antagòniques i irreconciliables.
Aquest divorci de mentalitat té una vella arrel i em recorda una anècdota històrica bellíssima, precisament esdevinguda en el País Valencià i relativa al rei de València, Aragó i Mallorca i comte de Barcelona, Alfons III, i de la seva muller Elionor de Castella. Havia aconseguit la reina la donació d’unes viles valencianes a favor del seu fill, la qual cosa sembla que era contrària a les lleis de la terra. Les viles enviaren una diputació al Rei i en nom d’aquesta, parlà en Guillem de Vinater, en un to que semblava insolent a la Reina, la qual no es pogué contenir i irada exclamà: "No oiria açò el Rei de Castella, nostre germà, sense enviar-los a degollar tots de seguida". -Reina, reina, replicà el rei Alfons; el nostre poble és lliure i no esclau com el poble de Castella. Ells ens tenen a Nós com a senyor i Nós a ells com a bonms vassalls i companys-
Anècdotes com l’anterior abunden en la nostra història i ens evoquen una gloriosa tradició de llibertat. Per a sort nostra, però, no hem de recórrer als arxius per trobar-la, perquè la portem tots al cor. Crear i defensar una societat en la qual es pugui exercir amb plenitud el dret a una vida individual, és un deure envers nosaltres mateixos. La unitat nacional ens faria més forts, més aptes per conservar el tresor sagrat de la llibertat.
La nostra unitat és un fet, perquè convergim en uns mateixos anhels. És una unitat consagrada pels segles. Ens cal solament unesforç per convertir-la en una estructura pràctica, disposada al combat, enderrocant suspicàcies i supersticions. Tenim fe que això es produirà, no a Mèxic, naturalment, sinó allà, als nostres Països. Potser precipitadament, davant l’imperatiu de la necessitat. Els nostres pobles han sofert una dura experiència i no es pot creure que la vulguin tornar a repetir.
N’hi ha uns que que tenen una responsabilitat directa i greu i són culpables polítics des de el govern de la Generalitat Valencia, com és el deure de promocionar i difondre l’ús i el coneiximent de valencià a tota la ciutadania.
I el que fan i promouen és tot el contrari i fomenten el des ús, desconeiximent i l’analfabetització de la llengua pròpia valenciana entre tota la ciutadania del País.
Les barbaritats tenen un valor o un altre segons si les
perpetren el "nostres" o els "nostres enemics". He llegit
justificacions de banys de sang per a evitar banys de sang, clar que les
justificava gent del bàndol agressor. Ja ho va escriure Neruda: hi ha "locos"
i "locuelos". Total, un fàstic.
Malauradament tornen els temps dels darrers anys dels franquisme: "guerrilleros de Cristo Rey", presos de consciència, "Tribunal de Orden Público"….El què he de veure als meus cinquanta-nou anys!!