Passant a un altre tema (sense deixar el
nostre territori lingüístic), m’ha cridat l’atenció un titular del
Levante-EMV. Deia així: “Las facturas de Fabra en marisquerías. El diario de la
asesoría del líder popular registró casi 1.400 euros en comidas y cenas en
febrero de 2001”.
No sóc qui per a dir-li a Carlos Fabra
on ni amb què s’ha de “cruspir” els seus diners. Però si la meitat d’allò que
ha eixit a la premsa és cert PRESUMIBLEMENT, no sé què espera el jutjat de
Nules. No ho sé. En la mateixa notícia s’afig: “Va incloure el xalet de Pozuelo
per tal de desgravar l’IVA”. La font de la informació, segons Levante-EMV, és l’Agència
Tributària.
I pel que fa a la crisi, aquest matí he
escoltat que un camioner, a qui li han destrossat el camió –el seu mitjà de
vida-, el tenia a mig pagar, una frase d’una
evidència aclaparant: “COMO NO SOY UN BANCO, EL GOBIERNO NO VENDRÁ A RESCATARME”.
Doncs això. I nosaltres permetent que, amb els nostres diners i impostos, es
rescaten banca i caixes. I el que no té nom: no sabrem ni a qui “rescataran” ni d’on “són”. A continuació us deixe una carta al director que ho expressa claríssimament.
Desde hace años, la receta física e ideológica ofrecida en buena parte del mundo por los poderes político-económicos para mitigar el hambre y crear riqueza que mejoren las condiciones de vida de los pueblos, ha consistido en vender un producto basado en el debilitamiento del Estado (desvirtuando la política y sus capacidades) y el fortalecimiento de mundo privado.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com més marisqueries, més àcid úric.