Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

20 de juny de 2011
10 comentaris

AÇÒ NO INTERESSA (d’un correu electrònic)

Estas son las cifras de la odiada Iglesia Católica

  • · 5.141 Centros de enseñanza; 990.774 alumnos. (Ahorran al
    Estado 3 millones de euros por centro al año)
  • · 107 hospitales (Ahorran al Estado 50 millones de euros por
    hospital al año)
  • · 1.004 centros; entre ambulatorios, dispensarios, asilos,
    centros de minusválidos, de transeúntes y de enfermos terminales de SIDA; un
    total de 51.312 camas (Ahorran al Estado 4 millones de euros por centro al año)
  • · Gasto de Cáritas al año: 155 millones de euros (salidos
    del bolsillo de los cristianos españoles.)
  • · Gasto de Manos Unidas: 43 millones de euros (del mismo
    bolsillo)
  • · Gasto de las Obras Misionales Pontificias (Domund): 21
    millones de euros (¿Imaginan de dónde sale?)
  • · 365 Centros de reeducación para marginados sociales:
    ex-prostitutas, ex-presidiarios y ex-toxicómanos; 53.140 personas. (Ahorran al
    Estado, medio millón de euros por centro)
  • · 937 orfanatos; 10.835 niños abandonados. (Ahorran al
    Estado 100.000 euros por centro)
  • · El 80 % del gasto de conservación y mantenimiento del
    Patrimonio histórico-artístico. (Se ha calculado un ahorro aproximado al Estado
    de entre 32.000 y 36.000 millones de euros al año)

A todo esto tenemos que sumar que casi la totalidad de
personas que trabajan o colaboran con Manos Unidas, Cáritas, etc… son
voluntarios ‘sin sueldo’ (aunque a algunos les extrañe es cierto, hay personas
que trabajan por los demás sin pedir a cambio un salario), realizando su labor
para ayudar a los demás sin pedir nada a cambio. ¿En cuánto podríamos
cuantificar su trabajo?

Esta es la razón por la cual el Estado sigue dando algunas
ayudas a la Iglesia Católica,
porque le sale muy, pero que muy barato.

Lo asombroso es que nadie (o muy pocos) saben de este ahorro
esencial para que la economía española ‘vaya bien…’.

Como contrapartida ¿Cuantos comedores para indigentes ha
abierto CC.OO.? ¿Cuantos hospitales para enfermos terminales y de SIDA mantiene
abiertos UGT? ¿A donde puede ir un necesitado a pedir un bocadillo a la sede
del PP? o ¿a la del PSOE? o ¿a la de IU?… Pues todos estos viven de nuestros
presupuestos…

Reenviemos este
artículo para que llegue a quienes critican injustamente a la Iglesia por cualquier motivo ¿Por
qué nos vamos a avergonzar de nuestra Iglesia?

 

Nos sentimos orgullosos de ser católicos

 

 

 

¿POR QUÉ NO SE DA PUBLICIDAD A TODO ESTO EN LA PRENSA, RADIO Y TELEVISIÓN?

 

 

 

“El valiente tiene miedo del contrario; el cobarde, de
su propio temor”. (Quevedo)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No nego que l’autor d’aquest correu electrònic se senti orgullós de pertanyer a l’Església catòlica, apostòlica i romana (ECAR). Està en tot el seu dret.

    Ara bé, el que no trobo tant correcte és quan menteix al dir que els diners de l’ECAR son “salidos del bolsillo de los cristianos españoles.)“. De ben segur que hi han diners de cristians (i, fins i tot, de catòlics!), però també d’altres creençes o increençes, ja que és l’Estat espanyol qui finança majoritariament a l’ECAR amb els impostos de tots, vulguem o no vulguem finançar a dita institució religiosa.

    No negaré les xifres d’escoles, hospitals i societats benèfiques pertanyents a l’ECAR. Però no s’ha d’oblidar que fins fa pocs anys, dita institució tenia el monopoli privatiu de tot això, i ai! de qui volguès fer quelcom de semblant (cas Ferrer Guardia; cas del Fútbol Club Barcelona; cas dels llocs d’ajut “no catòlics”; cas de l’Hospital Evangèlic de Barcelona; etc.).

    Molt bé que l’Estat finançïi aquestes institucions d’ajut humanitari (tret de les escoles elitistes, el Domund i el patrimoni urbanístic), però en tot l’altre d’una església (el culte i altres “ministeris més doctrinals”) sóc partidari que cada església -i sindicats i partits!- s’autofinancïin com vulguin (delmes, aportacions, etc.). I millor separar les coses del Cesar i les coses de les Esglésies.

    Atentament

  2. em pareixen uns calculs molt generosos. començant pels 3 milions d’euros anuals que estalvia cada centre educatiu. Posant un sou generós (14 pagues de 1.800 euros) i 70 mestres/profesors ens ix un cost d 1’7 milions d’euros al al any. Ara  posem 100.000 euros de llum i 100.000 més per a despeses variables i seguim sense arribar als 2 milions. 
    però aquest economista ha obviat completament l’educació concertada, on l’estat posa els duros i l’esglesia el saber fer, amb una educació que entra en contradicció amb els valors de tolerancia i civisme com hem vist amb la educació per a la ciutadania. 

    si, en efecte l’esglesia du a terme aquesta titanica inversió i és capaç de fer tot açò, no entenc perqué ha de rebre les molles del estat.  
     

  3. Sóc ateu i d’esquerres. Jo no crec en Déu, jo crec en les persones. No crec en els valors de la caritat, sinó en els de la solidaritat.

    I l’Església Catòlica és un gran negoci, que té escoles, universitats, hospitals… que rep diners públics mentre l’ensenyament públic, les universitats públiques i la sanitat pública es desmantellen per a omplir la butxaca del negoci privat. I qui té més negocis en l’ensenyament i la sanitat?

  4. La publicació del llibre Indigneu-vos de Stéphane Hessel va impulsar un moviment generalitzat de protestes, entre elles les acampades de Plaça Catalunya i la Puerta del Sol, que han estat les icones d’aquest moviment. Ara, un més després del inici de la indignació, encara ens sorprèn com milers de persones anònimes van poder coordinar una protesta que marcarà el present i futur de la nostra societat.
    Hi ha un gran debat sobre la conveniència de mantenir les acampades. També es diu que la renovació d’idees i valors amb la que va sorgir aquest moviment, ha deixat pas a protestes anti-sistema i a servir de coartada per a la presència de col•lectius no directament implicats.

    Tot i acceptant qualsevol crítica, ningú pot dubtar que aquest moviment ha posat de manifest la injustícia d’un sistema que arracona a una bona porció de la societat i condemna a importants col•lectius a la marginació i la dependència extrema. Les justes demandes d’aquest col•lectiu ens ha qüestionat la passivitat amb que hem vingut tolerant mides socials adverses i el manteniment dels privilegis d’uns pocs.
    Des de grups i moviments de fe, ens qüestionem l’absència de signes religiosos a aquestes protestes. No ho lamentem, però és simptomàtic que aquesta onada de protestes no ha estat liderada, ni tan sols acompanyada, per persones i grups amb referents creients. La radical transgressió de l’Evangeli no ha il•luminat el clam per la construcció d’una societat més justa i equilibrada. Mes enllà d’algun comunicat oportunista d’alguna delegació episcopal, tan sols els moviments de base han fet costat les demandes dels indignats. Però una anàlisis més profunda d’aquestes propostes ens ensenya que, a més de les opcions personals de cada una de les persones que s’han manifestat, els missatges de persones creients –quan son respectuoses amb la diversitat i és realitzen des de la coherència- han estat valorats i acceptats pels manifestants. Com a exemple d’això, cal notar que la intervenció de l’Arcadi Oliveres a la Plaça Catalunya va ser de les més seguides i valorades per la totalitats dels grups i persones presents. 
    ¿Hi ha indignats a l’església? Sí, segur que sí. I n’estem segurs que aquests dies han estat acampats a les places de Catalunya moltes persones mogudes per la seva fe i el seu compromís fratern . Que no s’hagin vist creus ni evangelis, ens recorda que hem de ser sal de la terra, fugint de protagonismes i demostrant la nostra capacitat de treballar colze amb colze al costat dels moviments socials.
    I malauradament la institució eclesial torna a estar lluny de les demandes dels més necessitats. L’Arcadi Oliveres, a totes les seves darreres intervencions, insisteix en la responsabilitat de la Família Botín en les desigualtats profundes de la nostra societat. Repeteix insistentment que hem de denunciar els abusos d’una família amb un dels patrimonis més gran del món i que rep ajudes de l’estat i les institucions financeres mundials. En canvi, el Banco Santander és un dels patrocinadors del viatge papal d’aquest estiu a Madrid. No podem indignar-nos contra una realitat i alhora beneficiar-nos d’ella. L’opció preferencial pels més necessitats, ens exigeix més coherència i valentia de la que estem mostrant davant el moviment dels indignats.

    ” Església Plural vol treballar a favor del reconeixement i el respecte de la pluralitat dins l’Església,
    del valor d’una vida de fe fonamentada en Jesús, en el seu evangeli,
    i en la crida personalíssima que l’Esperit fa a cadascú. ”

  5. Salut, Àngel!
    Ja coneixia aquestes xifres… Bé. En general trobe que són correctes però també pense que caldria matisar-les. Sobretot pel que fa a la qüestió de l’ensenyament.  L’estalvi que suposa l’ensenyament concertat (i cal aclarir que també n’hi ha de col·legis concertats laics) va aparellat amb una baixada proporcional de la qualitat i una pujada també proporcional de l’explotació del professorat. Si més no pel que fa als exemples que jo conec. Supose que ningú (ningú amb el judici mitjanament sa) negarà la ingent obra social de l’Església i el seu valor. Però fer una mesura monetària d’aquest valor per a legitimar-lo… No sé. Em recorda un poc als que trauen de seguida la calculadora de Judes per a vore les despeses que ocasionen les visites del Papa. L’existència de l’Església no pot justificarse per la seua eficàcia (o ineficàcia) econòmica. Em sembla.

    Per altre costat… Que tingues un bon començament de l’estiu, que ja s’acaben les classes (g. a D.)!
    🙂

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.