Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Començaré el post parlant-vos
breument del llibre que acabe de llegir. Es tracta de Cartes marcades, de Pere Casaldàliga (editorial Claret). Un llibre
d’aquells que et fa el pes. No és literatura sinó, el que diu el títol, unes
cartes, escrites pel bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia (Brasil) des del 22
de Febrer de 1986 fins al maig de 2005. Pere Casaldàliga, com molts sabreu, és
claretià. I és cert que per aquest orde religiós tinc una especial estima: hi vaig
estudiar tres cursos del batxillerat (quan eren quatre el batxillerat elemental
i dos el superior, més el COU… quins temps aquells!). Al llarg d’aquestes cartes
marcades vas veient quina ha estat la lluita pel germà pobre, aquell que
sofreix, com ha passat de ser bisbe titular a emèrit (per passar l’edat de 75
anys), els inicis del seu successor, etc. En fi, un llibre per a les i els que volem
una Església diferent del que és la
CEE (Conferència Episcopal Espanyola) i la
COPE. I aquesta Església existeix: sols cal
saber cercar-la. Com també sabreu, al llarg d’aquests darrers anys, a Amèrica
Llatina han mort molts preveres i algun bisbe pel seu valor cristià. Ací
trobareu la llista dels màrtirs llatinoamericans.

Que hi ha crisi (elles i ells diuen desacceleració)
és conegut ja i el que és més “fort” experimentat per, crec, la major part de
nosaltres. La crisi que més mal ens fa i farà és la crisi de valors socials (i
no vull que em malinterpreteu… no em referesc als valors de la dreta
tradicional i ultramuntana, sinó als valors que hauria d’haver en una societat
lliure, democràtica, afavoridora del més feble, etc.) Però no us vull parlar d’aquesta
crisi sinó de l’econòmica (que és la que més visible sol ser). Ahir vaig omplir
el dipòsit del cotxe i em costà 58,00€ (gasolina de 95)… i el cotxe em fa falta
per tal de desplaçar-me al treball. M’explique: els que som funcionaris (per
tal d’entendre’ns) podem residir a una distància màxima de 25 km del lloc de treball (és
una llei de fa molt de temps i que ningú no coneix i per tant…), això vol dir
que, si no tinc un mitjà de transport públic (en el meu cas… hi ha un autobús
sobre les 10:00 d’anada a Gandia i un altre de tornada cap a les 16:30, cosa
que no em permet arribar a hora a la feina), i les coses van con van –i no crec
que milloren… quantes vegades recorde la senyora del meu poble que deia que la
guerra d’Iraq abarataria el petroli i, consegüentment, ens convenia anar-hi;
sort que l’abarataria que sinó…), hauria de ser l’Estat qui ens “subvencionara”
el transport… ja ho fa en moltes activitats… i, segons la Constitució, tant
reclamada per a segons què i tant oblidada altres vegada, tots som iguals. I
per què dic el que dic? Perquè ahir vaig poder llegir que els portaveus parlamentaris (Corts Valencianes) s’apugen
de 600 a
1.000 € l’ajut de gasolina per als seus cotxes. Ací podeu llegir la informació.
¿No penseu que, com en molts altres camps, aquests polítics que ens han “tocat
en sort” sols miren per ells mateixos? A mi cada vegada m’ho sembla més.

PD: Evidentment, hi ha gent que ho està passant molt malament, cosa que reconec. I el que tampoc té nom és el preu de les coses: ahir, en una cafeteria em cobraren 4,90€ per un (cite textual) rombo variado, una àguila i un blend casa (i el trosset de pa era invisible i el que hi havia dins no us dic res). Va ser a la ciutat de la Fórmula 1 i la gran rita…