25 d?abril de 1707: 300+1

Avui commemorem que fa 300+1 anys els
exèrcits de Carles d’Àustria perderen la batalla d’Almansa i des d’aquell
moment començaren a venir-nos maldades. És de sobra conegut que més d’una
vegada he afirmat que, si no han pogut fins avui amb nosaltres, no podran mai.
I això és ben cert però depén de nosaltres. El que sí tinc clar és que, mentre
visca –i vull viure molts anys- hi haurà un valencianoparlant, un que s’estima
la seua terra, la seua llengua, la seua cultura, la seua gent, etc. I aquest
valencianoparlant pot ser qualsevol de vosaltres. Jo ho sóc. Però vosaltres
també ho sou. I si tenim clar això, tranquils que el futur és nostre. Tenim
gent que segueix escrivint en valencià: a l’hora de fer una invitació de
casament, a l’hora d’exigir que el capellà del poble els case en valencià o l’alcalde
–per què no!-, a l’hora de llegir una novel.la, un diari, de comprar el pa, d’escriure
un bloc, de penjar la foto al fotolog, de dir a algú/na que l’estimes, de
renegar –també ho fem, i no vull dir allò que solem observar d’aquells i
aquelles que sols fan servir la llengua per dir “collons” (passeu-me l’expressió)-,
etc. El llistat és molt més llarg… però ja sabeu massa què vull dir.

I per acabar us vull penjar a pocs
minuts d’haver encetat el 25 d’abril de 2008 un poema de Miquel Martí i Pol
recitat per l’actor Jordi Dauder a l’acte de la celebració dels 10 anys dels
cellers Vall Llach.

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per
dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes

i amb
turpituds, anhels i desfallences,

humanament,
entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de
viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb la certesa

que cap esforç no cau en terra
eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans
plenes

l’aigua de llum que brolli de les
pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim
nosaltres.

Quant a valldalbaidi

Valldalbaidí, professor de llengua i literatura catalanes (així ho diu el meu títol administratiu) malgrat el que diga el PP, fa molt anys que treballe en aqueixa cosa que uns volen que siga educació i altres ensenyament, i jo ja no sé el que és. 
Aquesta entrada ha esta publicada en CULTURA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.