El mot Almudaina, d’origen àrab, significa "ciutat curosa" o "població xicoteta". Als voltants del poble s’han trobat algunes sepultures, amb inscripcions aràbigues, que indiquen que va ser habitat en temps dels musulmans. La seua carta pobla, juntament amb la de Planes, duu data de 1278. Pertanyé a la baronia de Planes i posteriorment a la de Catamarruch.
La seua església pertangué en un principi a Planes. de la qual fou desmembrada, i passà amb el seu anex de Benialfaquí, a la de Catamarruch; però exigint-ho la feligresia es convertí en parròquia independent, segons l’acord de les parròquies, dut a cap per l’arquebisbe sant Joan de Ribera, en 1574, però sembla que non es dugué a efecte fins 1619. Conserva el viril, encensari, naveta i joc de vinagreres complet, que el marqués de Cruïlles, senyor de l’indret, regalà en 1770.
Compta amb l’ermita del Santíssim Crist del Socors, en honor del qual se celebren festes, juntament a Sant Bertomeu i la Nostra Senyora del Rosari els dies 24, 25 i 26 d’agost, i a sant Canut, que és el patró, el 19 de gener.
Té com anex Benialfaquí, llocs d’uns 50 habitants. La seua església està dedicada a Sant Joan Baptista.
Prop d’Almudaina es troba Catamarruch, caseriu d’uns 30 habitants. En un principi la seua església estigué dedicada als sants Cosme i Danmià, avui dia el titular i patró és Sant Josep. En 1535 s’erigí en rectoria de moriscos, passant en l’acord parroquial de 1902 a ajuda de Planes. Per últim el 15 de juny de 1972 fou erigida novament com a parròquia. Se cebrebren festes als Sants Cosme i Damià, a la Vege de la Salut i a l’Arcàngel Sant Miquel els dies 27, 28 i 29 de setembre; als Sants de la Pedra, Abdó i Senén el 30 de juliol, i a Sant Josep en 19 de març.
PD: He seguit les notes d’Arturo Llin Chàfer al full ALELUYA de l’Arquebisbat de València.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només he estat una vegada en Almudaina, però encara recorde les múltiples sensacions que m’envaïen: la pau, la tranquil·litat del poble, el lloc quasi màgic… però també la sensació de recança pel que va ser i que, amb tants emigrants que se n’han anat a viure en condicions més fàcils, ara es fa difícil de pair.