Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Continuant amb aquests apunts que escric sobre els sacerdots coneguts i/o "patits" per mi, arribe avui a un dels que més ganes tenia de fer-vos: el que dedicaré a En Vicent Ribes i Palmero (DEP) i En Xavier Salinas i Vinyals, actual bisbe de Tortosa.

Com van aparéixer al meu poble i com els vaig conéixer, crec, en algun post ja ho he dit. Però reprenc de nou la història (almenys la meua).

Don Julián Prats Martínez (DEP) era el pàrroc del poble i de Quatretonda, fill de Benicolet. Va tenir un accident de cotxe i fou denunciat per la víctima; li llevaren el carnet de conduir uns tres mesos, cosa que li impediria atendre les obligacions de la parròquia del poble. Per aquells moments, qui feia i desfeia a l’Arquebisbat era don Jesús Pla (DEP), bisbe auxiliar i nascut a Agullent (La Vall d’Albaida), i va pensar que, mentre acondicionaven l’antic convent de franciscans de Benigànim -lloc que anaven a ocupar Vicent i Xavier- podien residir en l’abadia del poble i atendre la parròquia. Tots dos acceptaren i així en un mes de febrer de 1977 (crec) arribaren al poble dos capellans, Vicent, amb barba i una veu celestial, i Xavier, amb un toc d’humor envejable.

Vicent i Xavier havien estat al Monestir de Montserrat per tal de preparar-se i instituir un oratori i/o monestir semblant a Montserrat (almenys pel temps), que hauria estat ubicat a Benigànim (La Vall d’Albaida) si tot haguera anat com calia.

Jo estudiava aleshores Filologia a València. I en un descans de classes,  qui avui és regidor del PP al meu poble, En Salvador Ferrando o el seu bessó -no ho recorde- em va dir que havien arribat al poble dos frarets que tot ho feien en valencià -crec que és quasi textual-. 

Un cap de setmana que vaig vindre al poble, m’hi presentí i m’hi oferí per al que calguera. M’explicaren breument que estaven de pas i quin era el seu objectiu. Em va cridar l’atenció la frase que tenien a l’entrada de casa: "L’hoste és Déu que passa, el monjo és Déu que roman", frase benedictina -pel que sé-. Bé, i després d’aquesta trobada de coneixement inicial, me’n vaig tornar a València a seguir amb les classes del dilluns següent.

Les obres de Benigànim no avançaven -crec que sols començaren perquè, en aquells moments, hi havia una comunitat d’El Patriarca i no sé com estaven les coses per tal que deixaren lliures les dependències-. En definitiva, que aquelles estada d’uns mesos es convertí en un any i tres mesos al poble. Clar això ens va permetre "gaudir" d’una litúrgia renovada, en la llengua del poble, duta a cap per uns sacerdots que es creien el que feien. En el temps que solia passar al poble -per vacances o per algun altre motiu- solia anar a la Missa de cada dia i a Vespres. Alguna vegada a la pregària del migdia. I poquetes, a Maitines. Quan arribà la Setmana Santa els vaig ajudar en tot el que vaig poder. Fou una Setmana Santa diferent, viscuda a fons, etc.

Recorde també que es llogaren a algun senyor del poble per a la recollida de l’albercoc, vull dir que integrats al poble i totalment acceptats ho estaven. Mentre van residir a Benicolet van passar molts amics sacerdots, alguna monja i algun capellà que avui és bisbe (i no ho dic per En Xavier Salinas) per aquesta casa d’oració i trobada. 

Anava passant el temps, i un dia En Xavier decideix abandonar la comunitat… crec que per fer estudis a Roma. I Vicent continuà fidel al plantejament inicial. Com que el tema de Benigànim no se solucionava, decidí demanar permís i traslladar-se a Cortitxelles, al costat de Torís, el seu poble de naixement, per continuar la tasca. Allí recorde el dia 11 de juliol de l’any 1978, festa de Sant Benet, que celebrà acompanyat d’algunes persones de Benicolet i d’altres capellans i coneguts l’inici i/o continuació d’allò iniciat al meu poble. Allí, com que jo encara no tenia carnet de conduir, el vaig veure molt menys. Però seguírem en contacte. D’aquesta època podrien parlar millor altres preveres i/o religiosos.

I com que la cosa no arribava a quallar, un dia demanà que se li assignara una parròquia. Fou destinat a Santa Maria d’Alcoi. Allí el visitàrem alguna vegada. Una de tantes ens féu concert d’orgue a l’ermita de Sant Jordi per a cinc persones. No he dit que tenia la carrera de música, el seu instrument fou l’orgue -sonava com els àngels- i tenia una veu privilegiada (tot i que fumava tabac negre). Després d’Alcoi, fou destinat al seu poble, Torís, perquè volia ocupar-se dels pares -sobretot de sa mare- i mireu com són les coses: els seus pares i la seua parròquia el soterraren. No recorde les dates. Però fou per febrer, uns dies abans En Toni Ferrando ens digué que es trobava molt malament, ingressat a l’Hospital Clínic i que el matalap -sols és un detall- era d’aigua pels forts dolors que tenia.

Morí un dissabte i se celebrà la missa del soterrar el diumenge. Hi assistírem. Li diguérem unes flors -no podíem fer menys-. Ploràrem i, com he dit en un altre moment, lamentàrem que sols es permetera a En Rafael Sanus predicar en valencià, que qui és avui bisbe de Mallorca, En Jesús Murgui, no accedira que el darrer respons (ja al cementeri) fóra en valencià. Aquesta és l’església que continuem patint els valencians.

Se m’ha passat per alt que també estigué una temporada a Turballos, on hi ha una comunicat presidida per En Vicent Micó, sacerdot nascut a L’Olleria, però el que volia En Vicent no era aquest tipus de comunitat. Volia, i és que no el tenim, fins ací ens arriba la mala sort, un centre de pregària, monestir, etc. en què els valencians i les valencianes ens identifiquem i parle a Déu en la llengua que hem mamat dels mugrons materns (com deia el poeta).

Sols em queda dir-vos que capellans com Vicent Ribes i Palmero n’he conegut ben pocs -millor dit, m’atrevesc a dir que cap-. Al cel sia.