No havia dit res de les fotos cremades del Rei

Fins avui. He llegit un article d’en Maiol Roger, Cremadors de fotografies, a in.directe.cat. Crec que recull allò que pot representar aquests fets i com hauríem d’eixir d’aquest tipus de dinàmica (encara que…)
Ací el teniu (per si no voleu anar a cercar-lo):

24.09.2007 ! 16.18 h
Què maco ha de ser l’ofici de cremador de fotografies. Me’n faig creus
que no estigui ben considerat, donada la seva demostrada utilitat. No
entenc com Universitats no es decideix a crear una llicenciatura per
formar cremadors professionals, com no es decideix a convertir a milers
de catalanets i catalanetes sense ofici ni benefici en un exèrcit de
patriòtics almogàvers que, fotografia de l’home del sac en mà,
assoliran la independència quan menys ens ho esperem.

Disculpi l’amable lector la ironia inicial, però la meva indignació
davant la rucada de cremar fotografies del rei no em donava més
opcions. O això, o transcriure El nom del porc, d’Albert Om. Ho sento, no em va el plagi.

Cremar una fotografia del rei em sembla una criaturada, una rucada
digna de púber desconsolada per ruptura amorosa, d’una immaduresa que
espanta als qui veiem la política com quelcom seriós. Els cremadors de
fotografies són uns nens dolentots, uns radicals de plastilina, un molt
soroll per no res que ja cansa. Em recorden als adolescents rics que
van de badboy in the guetto, als okupes que dormen a casa el
papà i es passegen amb la visa a la butxaca. Valentia, coratge,
coherència, racionalitat, intel·ligència…són virtuds que no lliguen
amb la pròpia acció de cremar una fotografia d’un rei. Dolentots. Això
és el que són. Juguen a la kale borroka cremant fotografies, com el nen que s’imagina ser Messi driblant el sofà de casa seva.

Prou. Ja n’hi ha prou. Prou d’estupideses com aquestes, d’accions de
fireta i de fer el quòniam pel país. Si realment voleu fer quelcom,
prou de jugar a ser dolents i més participar activament en la vida
política. Goebbels va aconseguir que una ideologia folla fos compartida
per gran part dels alemanys. Per què no ho podem aconseguir nosaltres,
amb unes reivindicacions més racionals? És el moment de deixar de ser
criatures ploramiques per passar a ser adults amb un discurs coherent i
convincent. Proveu-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *