País Valencià, el triomf de l’autoodi
Joaquim Torrent
Un del mites més estesos, i fomentat interessadament pels seus
beneficiaris, és el del suposat interès dels catalans del Principat a
"redimir" el País Valencià, qualificat en termes de "perill potencial"
pels mateixos inventors del mite. Què més voldríem! Malauradament no hi
ha res més lluny de la realitat. Al Principat i a Barcelona la gent
"passa" absolutament del tema. La majoria de ciutadans, si algun cop es
recorda dels valencians és, amb honrosíssimes excepcions, per
referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, etc.). Que el PP
judeïtzi el mot "català" els deixa absolutament indiferents; el
menfotisme és la norma imperant.
A manca de jueus, els que històricament hem ocupat el seu lloc en
aquest Estat hem estat els catalans, en forma d’enemic intern i
invisible que cal eradicar, i que al mateix temps serveix per enfortir
el sentiment unitarista. Això fou ben ostensible durant el franquisme,
i encara és força utilitzat pels seus successors, el PP i els
"blaveros" -sota el regionalisme dels quals sempre s’hi amaga, per poc
que gratem, un espanyolisme d’allò més ranci-, que fan tot el que
poden, i sense cap pudor, per estigmatitzar qualsevol cosa que pugui
fer olor de català.
Més d’un periodista es preguntava fa poc, arran dels darrers resultats
electorals, per què fuig el País Valencià, per què els catalans sembla
que fem por als valencians. Tot apunta al fet que compartim massa
coses, que som molt semblants, si no els mateixos. En certa manera es
tracta d’una por amb el mateix origen que l’antijudaisme: el jueu,
tradicionalment, era de tots els diferents el menys diferent, perquè la
seva suposada amenaça era invisible, en contrast amb els africans o
asiàtics. Així, el rebuig se sustenta en aquesta mena de raonaments:
som massa iguals, i com que ho som, hem de fer el possible per
diferenciar-
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de llegir l’article sols se m’acut que no hi ha cap urgència. Continuem fent coses amb tranquil·litat. Comprant i venent i l’economia farà la resta. El present i el seu fill -el demà- són nostres.
Cordialment.
Serà semblant a la d’un gallec i un portugués o semblant a la d’un castellà i un andalús o més semblant a la d’un español i un argentí? En tot cas pot semblar què la diferència estriba en que almenys tots aquets darrers es tenen més respecte i no juguen al joc politic de menjar-se entre ells de forma canibalística.