Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

7 de juliol de 2007
7 comentaris

Un article “INTERESSANT” de JOAQUIM TORRENT

Publicat al diari SEGRE de Lleida el passat dia 13 de juny (m’ha arribat a través d’INFOMIGJORN)


País Valencià, el triomf de l’autoodi


Joaquim Torrent


Un del mites més estesos, i fomentat interessadament pels seus
beneficiaris, és el del suposat interès dels catalans del Principat a
"redimir" el País Valencià, qualificat en termes de "perill potencial"
pels mateixos inventors del mite. Què més voldríem! Malauradament no hi
ha res més lluny de la realitat. Al Principat i a Barcelona la gent
"passa" absolutament del tema. La majoria de ciutadans, si algun cop es
recorda dels valencians és, amb honrosíssimes excepcions, per
referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, etc.). Que el PP
judeïtzi el mot "català" els deixa absolutament indiferents; el
menfotisme és la norma imperant.


A manca de jueus, els que històricament hem ocupat el seu lloc en
aquest Estat hem estat els catalans, en forma d’enemic intern i
invisible que cal eradicar, i que al mateix temps serveix per enfortir
el sentiment unitarista. Això fou ben ostensible durant el franquisme,
i encara és força utilitzat pels seus successors, el PP i els
"blaveros" -sota el regionalisme dels quals sempre s’hi amaga, per poc
que gratem, un espanyolisme d’allò més ranci-, que fan tot el que
poden, i sense cap pudor, per estigmatitzar qualsevol cosa que pugui
fer olor de català.


Més d’un periodista es preguntava fa poc, arran dels darrers resultats
electorals, per què fuig el País Valencià, per què els catalans sembla
que fem por als valencians. Tot apunta al fet que compartim massa
coses, que som molt semblants, si no els mateixos. En certa manera es
tracta d’una por amb el mateix origen que l’antijudaisme: el jueu,
tradicionalment, era de tots els diferents el menys diferent, perquè la
seva suposada amenaça era invisible, en contrast amb els africans o
asiàtics. Així, el rebuig se sustenta en aquesta mena de raonaments:
som massa iguals, i com que ho som, hem de fer el possible per
diferenciar-

nos, perquè els que manen -que al País Valencià solen ser
els de sempre- no ens puguin acusar de connivència o, fins i tot
-horror!-, de ser el mateix enemic, traïdor per definició. Convé,
doncs, que hi reflexionem. I amb urgència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Després de llegir l’article sols se m’acut que no hi ha cap urgència. Continuem fent coses amb tranquil·litat. Comprant i venent i l’economia farà la resta. El present i el seu fill -el demà- són nostres.

    Cordialment.

  2. Serà semblant a la d’un gallec i un portugués o semblant a la d’un castellà i un andalús o més semblant a la d’un español i un argentí? En tot cas pot semblar què la diferència estriba en que almenys tots aquets darrers es tenen més respecte i no juguen al joc politic de menjar-se entre ells de forma canibalística.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.