Nit de revetlla, matí de ressaca. No és així? Avui la gent es
llevarà tard. Els capellans, en canvi, ens hem llevat d’hora. Perquè és
diumenge. I perquè -des de ben jovenets- hem sigut ensinistrats en
l’art de l’autèntica felicitat, que consisteix -ni més ni menys-
a tancar-se a casa quan tothom surt al carrer a celebrar alguna cosa.
No sé què ho fa, però tot el que prové de les conviccions religioses
sempre sol ser més autèntic que el seu equivalent en versió no
religiosa. Des de ben jovenet vaig aprendre a no fiar-me de les
aparences. "Encara que a primera vista et sembli que els altres nois de
la teva edat es diverteixen d’allò més -em deia el director
espiritual-, tu no t’ho creguis. Pensa -insistia- que l’autèntica felicitat consisteix a nedar a contracorrent. Que els altres van a la disco, tu cap a casa, on tu mateix escolliràs la música que més t’agradi". En aquest cas l’autèntica disco
era un simple disc. De música clàssica, per descomptat, o de gregorià.
És així com vaig aprendre una mica de grec: evitant el comportament
gregari. I és així, també, que vaig saber que l’autèntica llibertat
consistia a dir adéu a la llibertat. Per què havia de voler la
llibertat si al final resulta que ningú és lliure de fer el que vol? I
aquí em teniu: sense revetlla però feliç perquè durant tota la nit m’he
mantingut desvetllat. Només feia que pensar en Giuseppe Alberigo, el
millor historiador que ha tingut el Concili Vaticà II, que va morir
dijous passat. En la seva frondosa Història del Vaticà II s’hi troba l’autèntic aggiornamento
de l’Església que volia el Papa més autèntic: Joan XXIII. ¿A qui, si no
a ell -i al seu Concili-, podia dedicar l’autèntica revetlla de Sant
Joan?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!