Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

19 de juny de 2007
6 comentaris

El joc del 139

A petició de COC RÀPID, i encara que amb bastant retard, ací teniu la meua contribució al joc del llibre llegit i la pàgina 139. El motiu ha estat que, durant els darreres setmanes entre exàmens, avaluacions, etc. m’ha estat impossible acabar el llibre i, sobretot, penjar ací la pàgina 139. El llibre ha estat el darrer Premi Prudenci Bertrana, escrit per Alfred Bosch, Inquisitio:

-El ranxo ?va alçar un moment el cap,
i es va apujar les ulleres-. Res d?especial, farinetes, com els altres. I
galetes, i bocins de cansalada. Amb una mesura de vi.

-Quants cops al dia?

Em va mirar amb ironia. Aquella era
la clàssica pregunta de confessionari, de jove la devia haver sentit centenars
de vegades.

-Un cop, és clar ?va proseguir amb la
lectura-. On és, exactament, la notícia aquesta?

-Aquí baix ?vaig apuntar-. I t?ho
menges tot?

-La carn m?embafa, ja ho sabeu. I no
prenc vi. Però les farinetes sí, sí que me les prenc. Cada dos o tres dies,
perquè haig de respectar el dejuni. Ah, deu ser això: les màquines del nostre
segle. Curiós, i tant, molt curiós.

-Per
l?amor de Déu, Polserut, que t?haurem de collir de terra ! Has de menjar,
em sents ?

-I tant,
i tant.
Però escolteu, és fabulós ! Guaita què diu:
una màquina de vapor, construïda per l?inventor Stephenson, que estira
vagonetas plenes de carbó, en una mina inglesa.

-No es pot sobreviure, amb tres plats
a la setmana.

-Eh? No es pot, no? o sí ?va
continuar-. Però mireu això: a París, al riu Sena! Una embarcació de caldera,
que fa rodar unes pales? i que cobréis dotze milles en una hora!

-M?has de prometre que faràs bondad.

-Riu avall, naturaloment, riu avall.
Contra corrent no deu anar tan ràpid.

-Polserut!!!

Em va mirar a través de les lents, el
nas arrufat.

-Sí?

-Vull
que m?asseguris que et prendràs tot el que et portin. I jo m?encarregaré que et
duguin els aliments que necessites.

 

P.D.: M’agradaria que continuaren el joc mossén Gàlim, el immillorable Esclafamuntanyes, Josep Blesa Morante (ja l’ha fet… em sembla), mossén Juli Fenollar, etc.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. T’has fet esperar, però ha pagat la pena… I ara el bloc de vacances, que el curs ha acabat (força bé, pel que has anat explicant) i les eleccions també (malament per al país que volem…). Bona nit. Una abraçada.

  2. Volia aprofitar el teu blog, i com jo no en tinc…encara, per afegir-me a aquesta iniciativa de les pàgines 139, i aquí incloc la pàgina del llibre que llegeixo::

    Obra: Istanbul. Ciutat y Records del escriptor turc i Premi Nobel, Orhan Pamuk. Traducció en català de l’editorial Bromera.

    "Si resultava que un cop cada mil anys, l’àvia havia de sortir al carrer o havia d’anar a algun convit, la darrera etapa dels preparatius que duraven dies, consistia a trucar a la senyora Kamer, la dona del porter, perquè pugés a estirar amb totes les seves forces les cintse de la cotilla de l’àvia. Jo contemplava esglaiat la llarguíssima escena de l’ajustament de cotilla que es desenvolupava  darrere la mampara amb empentes, estirades i els seus : “A poc a poc, filla”. També em fascinaven els bols , les aigües sabonoses, els raspalls i tants altres instruments que escampava per l’habitació la manicura-pedicura que avisaven els dies previs perquè passés hores amb l’àvia; però el que de debò ocupava la meva ment, amb una mescla d’atracció i repugnància, era veure les boles de cotó fluix inserides entre els dits grassos dels peus de l’àvia mentre unes mans estranyes li pintaven les ungles de color vermell bomber.

     

    Vint anys després, vivint en altres cases d’altres llocs d’Istanbul, cada cop que visitava l’àvia a l’edifici Pamuk me la trobava  al matí estirada en el mateix llit entre bosses, diaris, coixins i ombres. La inigualable olor de l’habitació, barreja de sabó, colònia, pols i fusta, sempre era la mateixa. Una altra cosa de la qual l’àvia no se separava mai, era un quadern gruixut de tapes dures on cada dia hi escrivia alguna cosa…."

    Àngel disculpa’m aquesta intromissió…, però Turquia és fascinant. Hi he anat dues vegades, una a Ankara i Kurdistan turc (províncies de l’Est i Sud-Oest, en diuen ells) , i la altra a la costa de l’Egea i Istanbul. Vull anar una tercera, a la costa mediterrània…i una quarta a la del mar Negre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.