Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

26 de maig de 2007
0 comentaris

DIA DE REFLEXIÓ

Ho tinc tot molt reflexionat. Massa i tot, diria. Però per si hi ha algú que no ho ha fet encara, li deixe dos articles del Liante d’avui. El primer és d’en Manel Rodríguez-Castelló i el segon de n’Isidro Guardia. Tot dos, molt interessants i, al mateix temps, vénen a dir què ens juguem demà i quina pot ser la reralitat de dilluns.
Bon dia.

La democràcia en joc
 
Manel Rodríguez-Castelló
 
 
  
 

 

En una cosa potser sí tenen raó els dirigents populars, i no s´han
cansat de repetir-ho durant la campanya per veure si colava: mai el
País Valencià (convertit en la comunidad de la rajola, l´espectacle i
el negoci brut) havia atès cotes tan altes de notorietat. Llàstima que
aquesta notorietat siga, contràriament a allò que tan tossudament i
sense rubor afirmen identificant la prosperitat dels seus negocis
privats amb els interessos generals, la d´un model en negatiu
reiteradament denunciat pel Parlament Europeu i amb tota la gamma de
les corrupteles d´alguns dels seus més afamats reietons donant feina
als jutges.
Allò que va començar amb les mostres de sinceritat d´un Zaplana
que confessava estar en política per forrarse es va convertir amb
paciència i una canya en un peix mort i pudent que conté el cas
Cartagena, l´empresonament de l´exalcalde de Pego, el forat negre de
Terra Mítica o el vaixell insígnia, defensat a capa i espasa per Camps,
de Carlos Fabra, per no fer-ho més llarg. El dia que es desvelarà tota
la trama ordida pel PP durant aquests anys ens riurem del peixet
marbellí. Per mantenir en l´ombra aquest frau sistemàtic a la
democràcia el PP ha convertit la política en un mer espectacle.
Les llums de l´escenari (amb Canal 9 segrestat) impedeixen veure
el joc que es dirimeix entre bambalines. Un altre impagable, Alfonso
Rus, alcalde de Xàtiva, ha tingut la virtut de deixar-ho meridianament
clar: «Els vaig prometre que els portaria la platja i em van votar.
Mireu si són burros». Prometen la platja o al·lucinants circuits de
Fórmula 1, tant se val, i ho faran, mentre no els destorbem en la seua
activitat depredadora. Demà, molt més que el fum de les promeses, el
que ens hi juguem és la possibiliat de guanyar la dignitat democràtica
per a aquest país.

El fin justifica los medios
 
 
ISIDRO GUARDIA
 
 
 
 

Esta es la máxima filosófica que más estiman los totalitarios de
cualesquiera matriz político. La Iglesia también está en esa línea, si
bien la matiza con sentido de moral. Tiene tanta aceptación que es uso
corriente en los negocios. El objetivo es la clave a conseguir. Y ante
ello, no existe el pudor, la ética, el buen hacer limpio.

Las agrupaciones derechistas la tienen como máxima. Recuérdese
aquello de que «España es del PP» dicho, el mismo día que perdieron las
últimas elecciones, por un grupo del citado partido que subió a la sede
la noche de aquel dichoso evento.

¿Cabría preguntarse si en línea con dicho criterio se hizo o
no la oferta del asunto de la Fórmula 1, puesto que a la alcaldesa
actual le oímos en televisión la expresión «…nosotros tenemos la
Fórmula 1». Con todo, aún partiendo de los labios del propietario de
dicho negocio, está fuera de toda duda que hizo felices a los peperos,
y lo contrario el día siguiente.

El ansia, la fiebre de mandar está muy viva y latente en la
derecha española. Recuérdese el 36. Hay una anécdota en ese pueblo
andaluz, ahora de moda, Alhaurín el Grande, que cita don Geraldo en uno
de sus libros, ese inglés conocido como Gerald Brenan, cuando un rico
propietario fue a ver a un ex empleado suyo a raíz de perder las
elecciones de dicho año, y dándole un dinero, le añadió: «…mañana
puedes venir a trabajar», a lo que le contestó el gañán, devolviéndole
el dinero, «…no cuente conmigo, porque en mi hambre mando yo».

Y es que todavía existen seres humanos en este país de
nuestras desdichas y felicidades, que tiene algo que lleva en la
sangre, que no todos sabemos subrayar: ¿qué es, orgullo, ética,
conducta viva o costumbre de pasar gazuza? Quizás quienes mejor lo
saben son los poetas, esos que escriben y piensan, en cualesquiera
lengua viva. Dice Marc Granell, uno de esos locos, en su meditar La
gran fira: «N´hem fet del món una immensa on es ven i es compra tot: la
mirada, el bes, la idea, les venes, el sí i el no.»

El sí i el no puede ser tu limpio triunfo, ciudadano libre,
ejércelo, a sabiendas que puedes perder, porque es tu derecho de ser
libre, «… y en tu hambre de libertad, mandas tú».

Felicitats Beatriu!
18.01.2007 | 1.12
A Sense categoria
RAIMON: AHIR, AVUI I SEMPRE
22.11.2009 | 11.49

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.