Els Papers de Santa Maria de Nassiu

El País Valencià nacionalment va fer tard. Almenys des del punt de
vista d’algú que se senti hereu del país que es va començar a formar a
partir del 1238 amb la colonització catalana. Les diferències amb una
Catalunya tan semblant en els orígens són palmàries. I això explica que
el valencianisme polític no hagi quallat en una societat que
majoritàriament el veu com un destorb en l’objectiu de fondre’s amb
l’Espanya d’arrel castellana.

En aquest camí els darrers anys han estat d’un progrés evident i
constatable. El Partit Popular ha tolerat -quan no ha impulsat- una
nova economia basada quasi exclusivament en el creixement urbanístic,
l’explotació turística i el sector serveis. Una economia que inverteix
poquíssim en la investigació i el desenvolupament industrial i
científic, però que aparentment desperta admiració. Una economia,
finalment, que creix sobre uns nous emprenedors majoritàriament sense
escrúpols. Al mateix temps el procés de castellanització s’ha escampat
com una taca d’oli. Alacant és una ciutat monolingüe castellana, i
València, pràcticament també. Els governs d’Eduardo Zaplana i de
Francisco Camps han practicat un liberalisme lingüístic que en la
pràctica condemna a mort la llengua més dèbil, la que una part
determinant de la societat ha abandonat considerant-la inútil. El
procés de substitució idiomàtica al País Valencià és un fet i arriba
acompanyat d’un sucursalisme nacional i cultural que el converteix en
una alegre província.

Les enquestes avancen ara una nova victòria del PP a les eleccions a
Corts Valencianes. Aquesta vegada, però, els dos partits minoritaris
-Esquerra Unida i Bloc Nacionalista Valencià- s’han unit i la suma
implicarà obtenir els diputats que el Bloc no aconseguia perquè no
superava mai la barrera del 5 per cent necessària per obtenir
representació parlamentària. El problema és que el PSOE no ha estat
capaç de vertebrar una oposició convincent, i que el seu candidat a la
presidència de la Generalitat, Joan Ignasi Pla, no desperta gens de
passió. El problema també és que caldria veure què farien els
socialistes si guanyessin. Quin model de país impulsarien. En tot cas,
quatre anys més de PP mataran del tot el país dels que el somnien més
lliure, més racional, més just i més valencià. Per tant, cal mobilitzar
tots els vots possibles per evitar una desfeta i cal demanar, per cert,
a Esquerra Republicana que no es presenti, que animi els seus electors
perquè votin l’única alternativa que pot canviar la situació. Perquè
l’actual -ningú pot dubtar-ne- és una situació d’una gravetat
extraordinària.