Quan arriben aquestes dates els que ens dediquem a açò d’aprovar i suspendre gent (professors i mestres) tenim molta faena: correcció de proves, revisió de llibretes, valoració de la participació a classe, etc. I no tenim temps per a l’escriptura del dia a dia. I és quan recorrem a textos d’altres que ja fa temps que us volíem fer arribar per si no els heu llegit. I és el que faré avui. El diumenge 11 de febrer, dia de l’aniversari de les noces dels meus pares, 51 anys, encara que mon pare ja no està entre nosaltres, Eduard Vallory i Subirà escrivia a l’AVUI aquest text:

Entre el discurs i la pràctica

Hi ha dos motius que fan que molts desitgem que Catalunya deixi
de formar part de l’Estat espanyol: el nacionalista i la desafecció.
Tot i que la conclusió sigui la mateixa, els dos motius són ben
diferents, i representen maneres distintes de veure el món. El motiu
nacionalista es basa en la idea que som una comunitat nacional
fonamentada en elements definibles -història, llengua i també
injustícies històriques- que caracteritzen les nacions. I que, donat
que a tota nació li correspon un Estat, nosaltres volem el nostre. La
desafecció, en canvi, obvia el discurs nacionalista i neix de la
decepció democràtica davant d’una comunitat política que basa la seva
existència en el fet de negar la nostra. Neix de veure que l’Estat no
sols no ens dóna un tracte igualitari com a ciutadans, sinó que ens
discrimina en decisions econòmiques, infraestructurals, culturals i
polítiques sense justificació possible. El món econòmic català ha jugat
tradicionalment a evitar el discurs nacionalista per garantir el mercat
espanyol. I de fet, l’opa fallida a Endesa mostra al capital català que
jugar al mercat espanyol no és jugar a casa.

Dimecres Carod-Rovira va reprendre les seves tesis que s’allunyen
del discurs nacionalista i intenten bastir-ne un de més inclusiu.
Carod, però, ha fet tres afirmacions noves. Una, que el salt en
l’autogovern ha de ser un objectiu transversal, i no patrimoni de cap
partit, i que per això l’agenda nacional segueix creuant l’eix
dreta-esquerra. Dos, que el projecte federalista espanyol ha fracassat.
I tres, que si segueix la involució espanyola no quedarà més sortida
que el sobiranisme. Tres afirmacions, però, que sense indicadors i
calendari són poc més que un brindis al sol.
I el mateix dia el capellà i escriptor Jaume Reixach escrivia Digueu-me per què. Ací el teniu.

Digueu-me per què

Ja fa dies que no em trec del cap una de les primeres cançons de la Guillermina Mota: Digueu-me per què?
La recordeu? L’estrofa que tinc al cap (i als llavis, perquè sense
adonar-me’n la taral·larejo mentre llegeixo el diari) diu així:
"Digueu-me per què si estic tan avall sento coses tan altes?".
Segurament pensareu que estic passant per una fase mística, oi que sí?
Doncs no: passo per una fase molt punyetera, molt desencisada.
M’explico: he dit que taral·larejava l’estrofa i és veritat, però amb
la lletra canviada: "Digueu-me per què si estan tan amunt -ells!- fan
tanta pudor". Quan dic "ells!" penso -inevitablement, i aquest és el
mal- en els qui tallen el bacallà al PP. No tinc cap ganes d’ofendre
ningú. Per això no escric cap nom concret. Sento necessitat de dir que
sóc jo que em sento ofès. M’ofèn, sí, aquesta fortor de claveguera que
empudega l’aire. I el meu nom sí que queda escrit. Aquí mateix. No vull
ofendre ningú, però em sento ofès per la dreta espanyola. Què està
passant? Cada dia esclaten bombes fètides, nous casos de corrupció i
nous casos de maniobres polítiques de desqualificació i de difamació
que fan trontollar les balances del sistema judicial. I tot aquest
enrenou ve dels pisos de dalt, dels àtics del PP, que escolten la COPE
a tot volum i no hi ha manera que puguem dormir en pau. Nit i dia, dia
i nit aquesta pudor de claveguera i aquesta ràdio histèrica… Res a
veure amb "aquella vella, coneguda olor" del franquisme, de Benet i
Jornet. Això és claveguera pura i dura. On és la dreta? ¿De vacances a
Andratx? Jo només veig gent mentidera, sense fe i sense honor.
Digueu-me per què… Per què tanta immundícia?